ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FLORA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

Quan a la resta del territori català la canícula ha fet de les seves i els camps i prats es presenten secs i amb la majoria de flors marcides, els Pirineus encara presenten tota la seva verdor i bellesa floral.
El neret (Rhododendron ferrugineum) s’estén pels sotaboscos de pi negre i prats alpins com si es tractés d’una catifa rosada, sobretot la primera quinzena de juliol.

Als estanys de muntanya i a altres zones humides, l’herba cotonera (Eriophorum angustifolium) creix de manera abundant, atorgant al paisatge un aspecte suau i agradable.

Per les mateixes dates, trobem també, els bells marcòlics.

El marcòlic vermell (Lilium martagon) habita més diversitat d’ambients i alçada.

El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum), com el seu nom científic indica, és més exclusiu de l’alta muntanya.

Una planta d’allò més curiosa és la dròsera o atrapamosques (Drosera rotundifolia). Aquesta diminuta planta carnívora ens sorprèn en llocs molt humits o xops de sòls àcids. La pobresa de sals minerals d’aquests sòls és la causa per la qual necessita atrapar petits invertebrats. Per fer-ho disposa d’uns pèls granulosos banyats de líquid enganxós a les seves fulles.

Les crasulàcies són les reines de les zones pedregoses. D’entre elles destacarem les semprevives (Semprevivum montanum), que apareixen arreu i són d’allò més resistents.

L’estiu és, també, temps d’orquídies. Les més espectaculars en aquesta època de l’any són les del gènere Epipactis.

L’Epipactis palustris té una bellesa singular. Viu en herbassars molt humits, però, d’altra banda, necessita força la llum del sol.

A l’Epipactis atrorubens li agraden més les vores dels camins, però necessita tenir el bosc a prop.

La més boscana de totes, i potser la més vistosa, és l’Epipactis helleborine.

Fora d’aquest grup, les altres orquídies estrella de l’estiu per aquests paratges muntanyencs són les Dactyrorhiza maculata, que les trobem vorejant estanys i corrents d’aigua, i la Nigritella nigra que punteja amb el seu roig intens els prats a certa alçada.

A les zones humides, a prop dels llacs de muntanya, hi comença a florir una bella i curiosa flor, la Swertia perennis, que, malgrat no s'hi assembla, és de la família de les gencianes.

Un altre flor típica d’aquestes dates és el vistós lliri del Pirineu (Iris latifolia), que recorda els típics lliris de jardí, però que, ben mirat, és força diferent.

TEMPS DE VIDA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

Entre la primavera i l’estiu la vida esclata. Veiem com els éssers vius s’esforcen per perpetuar l’espècie. Els progenitors malden per trobar aliment per la prole tothora. Els menuts enceten la seva experiència en la supervivència. D’altres éssers, com insectes, amfibis i rèptils, però, abandonen la posta a la seva sort.

Les còpules de papallona són habituals. Entre els licènids, que són les menudes papallones blavetes, sovint aquest fenomen permet apreciar-ne el dimorfisme sexual, és a dir, el fet que mascle i femella siguin palesament diferents.

    Còpula de Plebejus argus

En canvi, en altres espècies de lepidòpters els sexes són més semblants.

    Còpula de Melitaea cinxia

                            Còpula de Huebneriana sp.

                            Còpula de Lycastes exulans

    Còpula de Procris statices

En els espiadimonis la diferència entre sexes també és ben evident.

                            Còpula de Lestes sp.

    Còpula de Platycnemis latipes

En els amfibis, el que és curiós és que el mascle és visiblement més petit que la femella.

El gripau comú deixa que la femella el passegi tranquil·lament arreu mentre dura l’aparellament.

    Còpula gripau comú (Bufo bufo)

La granota roja omple els bassals i tolls de muntanya d’ous. Aquí veieu un mascle ben enfeinat, ja que té una altra femella que espera torn.

    Còpula granota roja (Rana temporaria)

Al poc temps, tot de petites granotetes voltaran pels prats de les zones humides.

Els ocells són molt més sol·lícits amb els seus menuts. Per aquestes dates els veiem traginant la becada, és a dir, l’aliment dels polls al bec.

    Cotxa fumada femella (Phoenicurus ochruros)

    Pardala (Passer domesticus)

   Pica-soques (Sitta europaea)

   Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

    Merla d’aigua (Cinclus cinclus)

Per tal que els pollets hagin estat confortables, també els han construït un niu ben acollidor. És el cas d’aquest mascle de picot negre (Dryocopus martius).

O d’aquestes orenetes cuablanques (Delichon urbica) recollint fang per a la llar de la seva descendència.

En poques setmanes, els menuts ja comencen a volar i els pares els peixen un temps més fora del niu, tot i que s’espavilen aviat. Encara es pot apreciar el plomissol i el vorabec que els identifica com a individus joves.

    Cotxa fumada eixida del niu (Phoenicurus ochruros) amb la mare que la peix.

   Còlit gris acabat de sortir del niu (Oenanthe oenanthe)

                            Xot jove (Otus scops)

PÒQUER D'ESPÈCIES EMBLEMÀTIQUES

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:

         

Els Pirineus són una terra salvatge, agresta, on la vida pot resultar un repte dia rere dia per les espècies que l’habiten. Un lloc on les plantes s’han d’afanyar en el seu cicle vital, perquè la calidesa de la primavera i l’estiu és breu. Un indret on els animals han hagut d’evolucionar per adaptar-se, adquirint diverses estratègies de supervivència. Per aquesta raó, són plens de petites joies naturals. D’entre totes elles, per la seva raresa i dificultat d’observació, així com pel fet de ser catalogades en perill d’extinció, avui en volem ressaltar quatre.

Començarem per la flora. Quan el juny desperta, comença a eixir de la seva llarga letàrgia una orquídia per a nosaltres molt especial:  les Sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus). La seva localització en dos espais concrets de Catalunya i Aragó és un secret que molt pocs comparteixen. I és que la seva bellesa feréstega l’ha posada en perill greu, ja que sovint era recol·lectada. És una espècie més aviat boscana, que s’amaga de mirades alienes i gaudeix de l’ambient ombriu.

Una altra espècie de planta que s’erigeix en moltes ocasions com a símbol dels Pirineus i dels Alps és la Flor de neu (Leontopodium alpinum). A diferència de l’anterior, aquesta prefereix els prats assolellats i floreix al pic de l’estiu. La seva aparença és discreta però curiosa. En realitat es tracta d’una flor composta, en què el que semblen pètals peluts en realitat són les bràctees, i les flors en sí són els botonets centrals.

Pel que fa a la fauna, el rei indiscutible del cel pirinenc és el Trencalòs (Gypaetus barbatus). La seva estratègia alimentària és ben curiosa ja que la seva dieta es basa principalment en ossos, que de vegades trenca llençant-los des de l’aire a les tarteres i altres zones pedregoses. Presumit de mena, adquireix el seu taronja característic banyant-se en aigües riques en ferro.

L’última espècie, i possiblement la més esquerpa, és l’Ós bru (Ursus arctos). Amb una reputació que sovint no es mereix, passeja solitari pel seu extens territori. És un animal majestuós i, malgrat no ho sembli, molt àgil i ràpid. La seva estratègia és alimentar-se fort durant la tardor i fer una bona dormida quan la neu senyoreja arreu. En el cas d’aquesta espècie preguem que disculpeu la qualitat de les fotografies, ja que estan realitzades des de lluny i sense les condicions adequades. Tot i així, el fet d’haver compartit la seva quotidianitat durant uns instants ha estat una experiència inoblidable que voldríem compartir amb vosaltres.

Agraïments: Lluís (germà Carme) i Javi.