PÒQUER D'ESPÈCIES EMBLEMÀTIQUES

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:

         

Els Pirineus són una terra salvatge, agresta, on la vida pot resultar un repte dia rere dia per les espècies que l’habiten. Un lloc on les plantes s’han d’afanyar en el seu cicle vital, perquè la calidesa de la primavera i l’estiu és breu. Un indret on els animals han hagut d’evolucionar per adaptar-se, adquirint diverses estratègies de supervivència. Per aquesta raó, són plens de petites joies naturals. D’entre totes elles, per la seva raresa i dificultat d’observació, així com pel fet de ser catalogades en perill d’extinció, avui en volem ressaltar quatre.

Començarem per la flora. Quan el juny desperta, comença a eixir de la seva llarga letàrgia una orquídia per a nosaltres molt especial:  les Sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus). La seva localització en dos espais concrets de Catalunya i Aragó és un secret que molt pocs comparteixen. I és que la seva bellesa feréstega l’ha posada en perill greu, ja que sovint era recol·lectada. És una espècie més aviat boscana, que s’amaga de mirades alienes i gaudeix de l’ambient ombriu.

Una altra espècie de planta que s’erigeix en moltes ocasions com a símbol dels Pirineus i dels Alps és la Flor de neu (Leontopodium alpinum). A diferència de l’anterior, aquesta prefereix els prats assolellats i floreix al pic de l’estiu. La seva aparença és discreta però curiosa. En realitat es tracta d’una flor composta, en què el que semblen pètals peluts en realitat són les bràctees, i les flors en sí són els botonets centrals.

Pel que fa a la fauna, el rei indiscutible del cel pirinenc és el Trencalòs (Gypaetus barbatus). La seva estratègia alimentària és ben curiosa ja que la seva dieta es basa principalment en ossos, que de vegades trenca llençant-los des de l’aire a les tarteres i altres zones pedregoses. Presumit de mena, adquireix el seu taronja característic banyant-se en aigües riques en ferro.

L’última espècie, i possiblement la més esquerpa, és l’Ós bru (Ursus arctos). Amb una reputació que sovint no es mereix, passeja solitari pel seu extens territori. És un animal majestuós i, malgrat no ho sembli, molt àgil i ràpid. La seva estratègia és alimentar-se fort durant la tardor i fer una bona dormida quan la neu senyoreja arreu. En el cas d’aquesta espècie preguem que disculpeu la qualitat de les fotografies, ja que estan realitzades des de lluny i sense les condicions adequades. Tot i així, el fet d’haver compartit la seva quotidianitat durant uns instants ha estat una experiència inoblidable que voldríem compartir amb vosaltres.

Agraïments: Lluís (germà Carme) i Javi.