Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 15 de maig del 2011

LA PRIMAVERA EN ELS PRATS ALPINS

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:
         

A principis de maig, amb la primavera ja avançada, la neu s’ha retirat de la majoria dels paisatges alpins. Amb més hores de llum i la pujada de les temperatures, els prats alpins es transformen de bell nou i el color i la vida s’apodera d’ells.
El que abans havia estat regnat indiscutible de la neu, ara esdevé una catifa verda tacada de flors multicolors. Narcisos, orquídies, primaveres i un ampli ventall de flora es desperta de la seva letargia.
D’entre elles, per la seva raresa destacarem la dent de ca o Erythronium dens canis, de la família de les liliaceas, que habita entre els 1500 i els 2200 metres d’alçada i que floreix entre febrer i maig. Quan mireu la fotografia no busqueu similituds en la forma de la flor o de la planta amb el nom popular, ja que aquest prové de la forma que té el bulb de la planta. Malgrat està catalogada com a molt rara, allà on surt consolida poblacions abundants.
Dent de ca o Erythronium dens canis

Un altre parent seu, de la família de les liliaceas que també vam tenir la sort d’observar és la Fritillaria nervosa, que, curiosament, té un bulb que en aquest cas repel·leix els talps. Floreix entre maig i juliol i també està catalogada com a molt rara.
Dues vistes en detall d'aquesta curiosa flor

Aquí la fritillaria nervosa en el seu entorn
D’entre les gencianes, cal destacar l’esclat de la pastorella o Gentiana verna, escampant petites pinzellades blaves damunt del verd dominant.
Pastorella o Gentiana verna
Les prímules o primaveres ja fa dies que pinten de groc la vorada dels boscos i els prats. En aquestes dates abunden, alternades amb les altres flors, les prímules grans o Primula elatior, que surt, com la dent de ca, així que la neu es retira.
Prímula gran o Primula elatior
Una altra espècie rara, però que allà on apareix ho fa d’una manera abundant i espectacular, cobrint el sòl com si es tractés d’una catifa perfumada, és la grandalla o narcís dels poetes, de nom científic Narcissus poeticus.
Vista del Narcissus poeticus o grandalla en el seu entorn
Dues imatges que mostren el detall d'aquest bell i poètic narcís


Una mica més gran que els narcisos i compartint hàbitat amb aquests, l’albó de muntanya o Asphodelus albus, de la família de les liliàcies, també desperta del seu somni hivernal per aquestes dates. Es tracta d’una planta tòxica que popularment ha estat utilitzada per curar malalties de la pell.
A dalt, en el seu entorn. A baix, detall de la flor.

Dins de la família de les orquídies, les més primerenques a brotar són l’Orchis pallens, la Dactylorhiza sambucina i l’Orchis mascula.
La O. Pallens surt molt d’hora i el fet que sigui molt rara i d’aparença discreta la fa difícil de localitzar.

La O. sambucina presenta dues varietats, la rosa i la groga, que s’alternen de vegades de forma abundant, omplint de color les pastures.

Les O. mascula deuen el seu nom a la forma del seu tubercle, que semblen testicles (orchis=testicle i masculus=mascle).

I naturalment, aquest esclat floral i herbaci comporta també l’apropament d’espècies herbívores que han passat l’hivern ocultes a l’espès refugi del bosc. Els isards que a mesura que avanci l’estació s’enfilaran cap als pics i les reconades més altes on passaran el calorós estiu, ara comparteixen els prats amb els cérvols, espècie molt més forestal. No és difícil doncs, per aquestes èpoques veure ramats mixtes peixent per les verdes pastures.
En aquesta època, però, cap de les dues espècies està en el moment més àlgid de la seva aparença. Els isards en ple període de muda, es desvesteixen del seu pelatge hivernal perquè se li facin més lleugers els calorosos dies d’estiu. D’altra banda, en els cérvols just despunta la que serà, pels volts de la tardor, la seva ramificada cornamenta.
En primer pla podem observar un cérvol mascle amb les banyes incipients i, al fons, dos isards en plena muda

Grup de cérvols peixent


Per acabar, us mostrem un vídeo dels cérvols.


Agraïments: Javi i Pedro.


diumenge, 1 de maig del 2011

PRIMAVERA AL CANYET

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:

         

Després de la calma hivernal, en què potser no mengen tant, el canyet de rapinyaires s'anima. Els ocells que hi són durant tot l'any inicien el període de festeig i de cria. Els nidificants arriben afamats del seu viatge. A més a més s'hi afegeixen els individus que només estan de pas, però necessiten renovar les energies.
Així doncs, amb el març arriba el moviment, l'alegria, els vols acrobàtics, els crits territorials i la competència.
El comportament dels voltors (Gyps fulvus) és curiós: el primer que arriba dubta, observa, calcula. Si ell es decideix a atacar el menjar, els altres plouen damunt de la carronya, lluiten, s'empenyen.

Voltor baixant per menjar

Baralla entre voltors per la carronya

La dansa del voltor dominant


Retrat de voltor

De l'Àfrica arriba l'aufrany (Neophron percnopterus), el petit voltor blanc que en Fèlix Rodríguez de la Fuente qualificava de savi. És tímid i necessita les parts més toves dels animals morts per alimentar-se (ulls i visceres). Passeja entre els seus parents grans i esverats a veure què troba.
Aquest ocell té dos comportament curiosos. El primer és menjar excrements de vaca per tal d'aconseguir el color groc del seu rostre, ja que aquests contenen el pigment necessari. El segon és la seva capacitat per trencar ous utilitzant pedres. A l'hivern, a l'Àfrica, fins i tot en trenquen d'estruç triant una pedra adequada que van llençant damunt de l'ou fins que aquest es trenca.


El parent més altiu del grup és el trencalòs (Gypaetus barbatus) que, com el seu nom indica, menja ossos. Sovint trenca els ossos més grossos i difícils d'empassar llençant-los sobre les tarteres a certa alçada. Tímid, més esquerp, mai té pressa.
La seva coloració taronja no és autèntica, sinó que es tracta de "maquillatge". Busca fonts i basses riques en òxid de ferro i s'hi banya, aconseguint el color que li dóna estatus social entre els seus congèneres.

Però no només el grup dels voltors visita el canyet. Els corbs (Corvus corax) són d'allò més asidus i escandalosos. Per aquests dies els dominants s'imposen i defensen amb zel la carronya. Fins al punt de fer fora als milans i altres còrvids sense treva ni vergonya. Es reconeixen els dominants perquè són molt més grossos i tenen el plumatge més negre i brillant. Possiblement són els caps de família i la resta són els seus descendents.


Dos corbs dominants cridant

Còpula de corbs

Una parenta més petita d'aquests grans còrvids és la cornella (Corvus corone), que també busca bocins de carn entremig del caos existent. Vam poder observar un comportament curiós, que no sabem si és habitual o l'ha après mitjançant l'observació de mamífers. Agafava bocins de carn i els enterrava.


Les gralles de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), malgrat són sedentàries, només visiten el canyet per aquestes dates. I és que el pèl d'animals morts i les plomes dels voltors els són d'allò més útils per construir els seus nius.



Gralla de bec vermell amb material pel niu

Les rapinyaires pròpiament dites que visiten el canyet són els milans i, en alguna ocasió, la reina de les aus: l'àguila daurada.
Els milans reials (Milvus milvus), sedentaris, reben la visita dels individus de pas, la qual cosa els fa defensar el seu territori. Normalment aquestes aus no s'aturen a menjar al terra, sinó que "cacen" la carronya al vol i se l'emporten en alguna atalaia on es sentin segurs o bé mengen volant. Són molt porucs.



Milà reial del territori, en vol i vigilant des el seu roure preferit

Però els individus nouvinguts, més afamats i necessitats, no dubten en aturar-se i afartar-se, rebent i esquivant les constants envestides de la parella del territori.

Milà reial adult invasor

Milà reial jove invasor

I també, entre els que vénen de l'Àfrica, hi ha el milà negre (Milvus migrans). En aquest cas van visitar el canyet individus diferents, la majoria de pas cap al nord. Tot i així, actualment, hi va una parella nidificant a la zona.


Milans negres en migració

Parella de milans nidificants

Malgrat és una gran caçadora, l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) tampoc rebutja alimentar-se de carronya. Per aquesta raó la reina de les aus també esdevé visitant accidental del canyet. Quan ella arriba, gairebé tothom, llevat dels voltors, marxa esfereït, davant la possibilitat d'acabar essent una presa.



Seqüència de l'arribada de la daurada

* Totes aquestes fotos han estat realitzades per nosaltres i en possessió dels permisos corresponents.