Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 7 de novembre del 2012

ZONES HUMIDES PIRINENQUES

Per a la traducció a diferents idiomes:
         



Els Pirineus són rics en zones humides. Les antigues glaceres han esdevingut estanys de muntanya que s’ofrenen aigua els uns als altres. Aquests s’alimenten any rere any gràcies a les nevades hivernals i al desgel primaveral. Les pluges de primavera i tardor també contribueixen a fer dels Pirineus un “País d’aigua”. Així doncs, ens trobem amb grans cúmuls d’aigua turquesa, torrents que baixen de manera salvatge i rius en el seu curs alt, que, degut al pendent, formen ràpids i salts d’aigua de gran bellesa i força.

 Estany Roi (Zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

 Estany Llong (Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

 Estany Gémena de Baix (Zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

 Salt del Sant Esperit (Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

 Salt de Molières (Val d'Aran)

Noguera Ribagorçana al seu pas per Conangles

Malgrat aquestes siguin aigües fredes i ferotges, al seu entorn, sobretot aprofitant les zones més calmes, la fauna és abundant.
Dins dels invertebrats, podem trobar libèl·lules del gènere Cordulegaster, típiques d’ambients muntanyosos. També hi ha cavallets del diable, lluents com pedres precioses. Així, podem veure caballets del gènere Calopteryx, que, a diferència de la libèl·lula abans esmentada, presenten un clar dimorfisme sexual.
 Cordulegaster sp.

 Calopteryx sp. Mascle


Calopteryx sp. Femella

També, en els bassals i les fonts d’aigua neta, hi trobem sangoneres.

 Sangoneres

És evident que l’aigua és bàsica per a la fauna amfíbia. L’espècie més emblemàtica del Pirineu és, com el seu nom indica, el tritó pirinenc (Calotriton asper o Euproctus asper). Aquest es troba en els estanys més alts.

 Tritó pirinenc

Sol compartir hàbitat amb la granota roja (Rana temporaria), almenys en període de cria. No obstant això, aquesta granota, un cop adulta és força terrestre i la podem trobar caminant entre les molleres o bé, fora del període la reproducció, en les zones ombrívoles de la fageda.

 Còpula de granota roja. Les dues femelles són més vermelles i grosses que el mascle

 Granota roja jove

Una mica més avall, però també sovint dins dels boscos de fajos, habita l’acolorida salamandra (Salamandra salamandra), que necessita les aigües calmes de basses o els petits gorgs per criar.


 Salamandra en període de reproducció

Malgrat no sigui típica dels Pirineus, en les basses pel bestiar i les fonts de les zones més baixes no hi falta la granota verda (Rana perezi).

 Granota verda

L’avifauna és d’allò més rica, ja que hi ha vàries aus pescadores i també d'altres que aprofiten la gran diversitat d’invertebrats que hi poden trobar.
Les merles d’aigua (Cinclus cinclus) sembla que juguin amb els petits ràpids dels rius. Cacen alevins, cuques de capsa i altres invertebrats aquàtics. Movent el pitet blanc amunt i avall es comuniquen amb els seus congèneres.

 Parella de merles d'aigua

Prop d’ella, la cuereta blanca (Motacilla alba) també es belluga, saltironejant de pedra en pedra o bé fent volades al llarg del riu, emetent el seu “tslii-vit” característic.

 Cuereta blanca

Un altre petit gran ocell de les zones humides, no només de muntanya sinó arreu del territori català, és el blauet (Alcedo atthis). La veritat és que es tracta d’un pescador magnífic, ja que captura les seves preses amb el seu bec llarg i poderós, llençant-se a l'aigua a tota velocitat, com si fos una fletxa.

 Blauet femella

Últimament, espècies que no eren gaire típiques d’aquesta zona han anat ocupant les zones humides pirinenques. El bernat pescaire (Ardea cinerea), l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), el xarxet comú (Anas crecca) el cabusset (Tachybaptus ruficollis) i fins i tot el corb marí gros (Phalacrocorax aristotelis) han pujat fins ben amunt gràcies a l’abundància de peixos.

 Bernat pescaire

Ànec collverd

Dues parelles de xarxet comú en vol

Cabusset

 Corb marí gros

Finalment, el mamífer per excel·lència dels corrents d’aigua pirinencs és la llúdriga (Lutra lutra). Juganera i caçadora voraç, aquest mustèl·lid aquàtic habita tant en zones d’aigua somera com en zones de corrents més braves.






dijous, 23 d’agost del 2012

ESTIU A L’ENTORN DE LLAUSET

Per a la traducció a diferents idiomes:
         


Coronat per cims de més de tres mil metres d’altitud, l’entorn de Llauset és un espai que, en els mesos de calor, bull de vida. Està dins del Parc Natural de Posets – Madaleta i s’hi accedeix per una pista asfaltada des del poble d’Aneto, a la Ribagorça aragonesa. Així, anirem ascendint des dels 1400m de la població als 2250m per un paisatge que va ser castigat antany per la mà de l’home i on les pastures tenen un gran protagonisme. Un paisatge, no obstant això, de bellesa dura, amb poca coberta forestal i gran varietat d’animals i plantes, sobretot relacionats amb el rocam, els prats i l’alta muntanya.

Ja a prop d’Aneto, durant el mes de juliol sobretot, abunden les Parnassius apollo, indicador excepcional que és un espai plenament pirinenc. Aquesta rara i protegida papallona, curiosament, aquí es troba molt ben representada. Es potser el lloc que coneixem on n’hem vistes més, planejant suament o batent les ales amb força d’una manera molt característica i inconfusible.


Una mica més amunt, i força presents al llarg de tota la pista, i anem trobant diferents espècies d’ocells. Una de les més curioses és el bitxac rogenc  (Saxicola rubetra), nidificant estival dels paratges pirinencs. Es diferencia del bitxac comú, sobretot, per la cella blanca, en el cas dels mascles, o molt clara, en el cas de femelles i joves.
Aquí teniu dues imatges de la femella en el moment de péixer el poll.


Aquí podeu veure a la femella amb més detall, amb la cella clara característica.
El bitxac comú (Saxicola torquatus) també nidifica en la zona. En la fotografia d’aquest mascle podeu comprovar que no té cella.
No gaire lluny ja es comencen a veure les verderoles (Emberiza citrinella) i els hortolans (Emberiza hortulana). En el cas de les verderoles, poden ser-hi tot l’any, però els hortolans vénen a la zona per criar.
Verderola mascle


Hortolans mascles
Els passerells comuns (Carduelis cannabina) també defensen, amb el seu pit d’un vermell pujat, els seus territoris de cria durant aquesta època, aprofitant qualsevol branca alta de roser bord o ginebre per fer-se veure,
Passerell mascle
Passerell mascle jove sense pintar
Precisament són els rosers bords o garraveres el lloc escollit pels escorxadors (Lanius collurio) per nidificar. També arriben a la primavera i aprofiten les punxes d’aquests arbustos o dels arços per penjar-hi les preses, tant si són insectes com petits ocellets i rosegadors, cosa que els ajuda a “escorxar-los” per poder-se’ls menjar. Així compensen la mancar de força del bec i les potes.

Dues imatges de mascles
Imatge d’un individu jove
Si anem pujant i ens fixem en les roques podrem veure dos espècies d’aus estivals molt típiques dels rocams pirinencs: el còlit gris (Oenanthe oenanthe) i la merla roquera (Monticola saxatilis). Ambdues canten en vol i salten per les pedres a la recerca, sobretot, d’invertebrats, tot i que la merla roquera també és capaç de caçar sargantanes o altres petits vertebrats.

Imatges de mascles de còlit gris

Merla roquera mascle


Merla roquera femella, de plomatge molt més discret per confondre’s amb l’entorn
Ja gairebé als prats més alts, amb els nius amagats entre els ginebres, trobem les perdius xerres (Perdix perdix). Aquesta preciosa perdiu viu a la zona durant tot l’any i a la primavera, a l’alba o durant el crepuscle, els mascles canten i es barallen per defensar el seu territori.

Diferents imatges del mascle en zel
I així, de mica en mica, i després de travessar un túnel bastant lúgubre que havia estat construït per tal d’accedir fàcilment a la presa, davant nostre es bada el pantà de Llauset, que ja era un estany (ibón pels aragonesos) abans no construïssin la presa.
Imatge del pantà de Llauset coronat pels pics de Llauset (2910m) i Vallhivierna (3062m). Des d’aquí es pot accedir a a la coronació d’aquest pics i a d’altres estanys de muntanya. Els més propers són els d’Anglos, després de pujar per la Collada d’Anglos.
 Estanys d’Anglos
Si es segueix per la GR-11 que voreja el llac s’arriba a altres estanys o ibones com ara el de Botornàs o el del Cap de LLauset. Per aquest camí podem trobar el marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) compartint espai amb el marcòlic vermell (Lilium martagon). Això no obstnat, no floreiexen exactament en el mateix moment: mentre el primer ho fa mitjan juliol, el vermell és florit entre finals de juliol i principis d’agost.
Marcòlic groc

Marcòlic vermell
Precisament a finals de juliol els lliris (Iris latifolia) ocupen grans extensions al voltant del pantà.
Així mateix, les marmotes (Marmota marmota) es deixen sentir, en emetre els seus xiscles estridents, mentre nidifiquen entremig del rocam i les tarteres.


Marmotes adultes

Marmota jove