Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 1 de novembre del 2013

HÀBITATS: LA ROUREDA

Per a la traducció a diferents idiomes:
          

Un hàbitat característic de l'estatge montà és la roureda. Sol ocupar l'espai comprès entre els 600m i els 1500m d'altitud, per sota de fagedes, boscos de pi negre i avetoses.

Roureda de la Ribagorça a la tardor



Roureda de la zona del Collsacabra a l'hivern. El roure martinenc (Quercus pubescens) conserva la fulla morta fins que brota la nova a la primavera. 


A moltes zones, les rouredes van estar substituïdes per boscos de pi roig, que permetien aconseguir la fusta amb més celeritat. Actualment, però, les roureres han tornat a ocupar els espais que els corresponien, amb l'abandó progressiu de les pastures de la muntanya mitjana.

Salt de Sallent, prop de Rupit, on domina la roureda.

A Catalunya hi ha diferents varietats de roure. Mentre a les zones humides de la Vall d'Aran, Garrotxa, Ripollès i Alta Ribagorça pot dominar el roure de fulla gran, Quercus petraea,  i el roure pènol, Quercus robur, a les zones més seques el clar protagonista és el roure martinenc, Quercus pubescens .
No és difícil que les diferents espècies de roure s'hibridin entre elles. De fet, fins i tot s'hibriden roures i alzines.
Les glans són l'autèntic tresor dels roures, ja que suposen una font d'energia considerable per a molts i variats animals. No obstant això, la rourera també és rica pel seu sòl, sovint tapissat de fulles que fan les delícies dels organismes descomponedors.
Un dels bolets que hi podem trobar des de la primavera fins a la tardor (depèn de les característiques de la zona) és el rossinyol, Cantharellus cibarius.




Una altre delícia culinària que sorgeix a rouredes i alzinars de les terres baixes (no poden superar els 1000m d'altitud) a finals d'estiu o principis de tardor és l'ou de reig (Amanita caesarea). Com el seu nom científic indica, era un bolet d'allò més apreciat pels patricis romans. Hom diu que es troba el reig a prop de les vies romanes, perquè aquests tenien prou cura de deixar-ne espores per allí on passaven i així assegurar-ne la seva menja al llarg del vast imperi. El que sí és cert és que aquesta amanita, a diferència de les seves parentes, no és gens tòxica i que es reconeix pel seu barret ataronjat i les seves làmines i peu de color groc.



L'avifauna del paisatges de roureda és ben variada. Cal insistir, com en el cas dels bolets, que moltes de les bestioles que habiten a la roureda també les podem trobar a l'alzinar, ja que, com comentàvem, molts depenen de les glans.

El gaig (Garrulus glandarius), per exemple, n'és un representant ben clar. Tot i que aquest còrvid és pot trobar en molts hàbitats, allí on abunden les glans abunden els gajos.



De mallerengues també en trobem de diferents espècies: carboneres (Parus major), blaves (Cyanistes caeruleus o Parus caeruleus), cuallargues (Aegithalos caudatus)  o d'aigua (Poecile palustris). Com amb el gaig, poden viure en altres hàbitats, però aquí es troben com peix a l'aigua.



Mallerengues carboneres



Mallerenga blava

Mallerenga cuallarga

Mallerenga d'aigua

Altres ocellets ben característics que picotegen entre l'abundant sotabosc de les rouredes són els pit-rojos (Erithacus rubecula) , els pardals de bardissa (Prunella modularis)  i els cargolets (Troglodytes troglodytes).

Pit-roig

Pardal de bardissa


Cargolet


Curiosos i rabassuts, els durbecs (Coccothraustes coccothraustes) són ocells que hivernen a les roureres de Catalunya. Amb el seu potent bec són capaços de partir les llavors i els pinyols més durs, com ara un pinyol d'oliva.


Durbec mascle a l'hivern

Durbec femella a l'hivern

També hi habiten ocellets més enfiladissos. El raspinell comú (Certhia brachydactyla) es mou nerviosament pels troncs dels arbres, amb uns peuets i unes ungles especialment dissenyats per aquest afer.



El colltort (Jynx torquilla) arriba a la primavera per aprofitar vells nius d'altres picots i tirar endavant la descendència.

Colltort

Tots ells, però, han d'anar en compte: una rapinyaire no gaire més grossa que un colom (almenys si és mascle, ja que les femelles són gairebé el doble de voluminoses) està sempre a l'aguait per poder atrapar-los. Es tracta de l'esparver (Accipiter nisus).

Mascle jove d'esparver

D'entre els mamífers, potser l'espècie més típica dels boscos de roure i alzina, tot i que últimament és arreu del territori, és el porc senglar (Sus scrofa). En els últims anys l'expansió d'aquest intel·ligent, prolífic i oportunista animal està portant molts maldecaps als agricultors i ramaders.

Porc senglar adolescent, amb el pèl d'un color vermellós.



Femella de porc senglar

En la gravació següent, de tres femelles amb les seves cries, podeu veure que es tracta d'animals realment prolífics.


A part dels senglars, cada vegada hi ha més cabirols (Capreolus capreolus) pels boscos de Catalunya, especialment a les roureres. Aquest animal, antany a punt de desaparèixer del nostre territori, s'ha recuperat molt en els últims anys.


Femella i mascle de cabirol. Al mascle li comencen a créixer les banyes.



Mascle de cabirol en període de zel


Petits depredadors tampoc en falten. Les fagines (Martes foina) i les guineus (Vulpes vulpes) no perden l'oportunitat de caçar petits rosegadors ni d'aprofitar restes de carronya.


Fagina en inspecció nocturna

Guineu


dissabte, 23 de febrer del 2013

HÀBITATS: LA PINEDA


Per a la traducció a diferents idiomes:
          

Catalunya és un dels països amb més massa forestal d'Europa. Com a conseqüència d'això, els boscos són hàbitats que cal tenir molt en compte en el nostre país.
Degut a la repoblació que es va dur a terme en diversos períodes de la nostra història, però sobretot al llarg del segle XX, les pinedes juguen un paper molt important dins de la diversitat forestal. Aquesta repoblació va ser deguda al fet que les coníferes són arbres de creixement ràpid la qual cosa permetia treure rendiment de la fusta amb relativa celeritat. Val a dir que, en l'actualitat, els pins ocupen molts espais que pertocarien a les alzines o als roures. Molts experts precissament expliquen l'augment de la plaga de la processionària com a un recurs de la Natura en contra d'una espècie que s'ha ubicat en llocs que no li corresponen.
Eruga de la processionària del pi

També, algunes vegades, la massificació de pinedes ha suposat que les conseqüències dels incendis forestals fossin més devastadores que no pas si els boscos cremats haguessin estat alzinars o rouredes, ja que els pins cremen amb més virulència i no rebroten.
No obstant això, hi ha boscos de pi negre i de pi roig que sí s'emplacen en cotes més o menys altes dels Pirineus, ocupant l'estatge que els és propi.


Boscos de pi roig pirinenc a l'hivern

Les pinyes són una font d'aliment molt important per a moltes espècies, que s'han especialitzat en el seu consum. Potser un dels exemples més curiós és el trencapinyes (Loxia curvirostra), amb el seu típic bec encreuat que li serveix d'eina per arribar fins a les llavors de les pinyes de pi roig. Els mascles solen lluir un esplèndid plomatge roig, mentre les femelles vesteixen un verd més discret. No obstant això, hi pot haver mascles amb un roig molt menys vistós o fins i tot verds com les femelles.
 Mascle de trencapinyes, amb plomatge roig. Es poden apreciar les pinyes menjades.

Femella de trencapinyes amb plomatge verdós

Hi ha dues especies de mallerengues que també són especialistes en aprofitar les llavors dels pins o els invertebrats que puguin habitar-hi: la mallerenga petita (Parus ater) i la mallerenga emplomallada (Parus cristatus).

Mallerenga petita a l'hivern

Mallerenga petita en plena nidificació, aportant la becada als polls

Mallerenga emplomallada

Malgrat el podem trobar en altres tipus de bosc, el reietó (Regulus regulus) és un asidu de les pinedes. A aquest, que és juntament amb el bruel l'ocell més menut d'Europa, li agrada estar-se a prop de les mallerengues.



Evidentment, dins dels mamífers, si es parla de pins es parla dels esquirols (Sciurus vulgaris). Val a dir que també els podem trobar menjant glans en alzinars i rouredes, però tenen debilitat per les pinyes. A l'estiu llueixen un pelatge més fi que a l'hivern.
Esquirol amb pelatge estival

Esquirol amb pelatge més espès

El depredador alat dels boscos, evidentment també de les pinedes, és l'astor (Accipiter gentilis). La seva morfologia el permet volar entre el brancatge a gran velocitat per tal d'atrapar les preses. Les femelles són notablement més grans que els mascles. De joves, el plomatge és d'un to més marró, amb el llistat pectoral i ventral en formant línies verticals i no tenen tan marcat l'antifaç que emmarca els ulls. Els ulls també són més clars. 
Femella que encara no ha assolit la màxima maduresa

Els exemplars adults són molt més grisos, el llistat ventral i pectoral forma línies horitzontals. L'antifaç és ben negre a l'entorn dels ulls, que solen haver adquirit un to vermell intens. . I és que en els ulls també s'hi aprecia l'edat de l'individu, ja que passen del groc al vermell a mida que van envellint.
Femella adulta

Una possible presa de l'astor pot ser la becada (Scolopax rusticola), que pot aprofitar els boscos de pins i especialment el seu sotabosc per amagar-se.
Becada

Sortint de la fauna, els éssers vius més lligats als pins i a les pinedes són el rovelló (Lactarius sanguifluus) i la pinenca (Lactarius deliciosus), que cap a finals d'estiu, si l'agost ha estat plujós, ja poden treure el cap dessota herbes i pinassa. Els fongs dels quals aquests bolets en són la part reproductora, viuen en perfecta simbiosi amb les coníferes.

Pinenques