Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 29 de juliol del 2011

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FLORA


Per a la traducció a diferents idiomes:
         



Quan a la resta del territori català la canícula ha fet de les seves i els camps i prats es presenten secs i amb la majoria de flors marcides, els Pirineus encara presenten tota la seva verdor i bellesa floral.
El neret (Rhododendron ferrugineum) s’estén pels sotaboscos de pi negre i prats alpins com si es tractés d’una catifa rosada, sobretot la primera quinzena de juliol.

Als estanys de muntanya i a altres zones humides, l’herba cotonera (Eriophorum angustifolium) creix de manera abundant, atorgant al paisatge un aspecte suau i agradable.

Per les mateixes dates, trobem també, els bells marcòlics.
El marcòlic vermell (Lilium martagon) habita més diversitat d’ambients i alçada.

El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum), com el seu nom científic indica, és més exclusiu de l’alta muntanya.

Una planta d’allò més curiosa és la dròsera o atrapamosques (Drosera rotundifolia). Aquesta diminuta planta carnívora ens sorprèn en llocs molt humits o xops de sòls àcids. La pobresa de sals minerals d’aquests sòls és la causa per la qual necessita atrapar petits invertebrats. Per fer-ho disposa d’uns pèls granulosos banyats de líquid enganxós a les seves fulles.

Les crasulàcies són les reines de les zones pedregoses. D’entre elles destacarem les semprevives (Semprevivum montanum), que apareixen arreu i són d’allò més resistents.

L’estiu és, també, temps d’orquídies. Les més espectaculars en aquesta època de l’any són les del gènere Epipactis.
L’Epipactis palustris té una bellesa singular. Viu en herbassars molt humits, però, d’altra banda, necessita força la llum del sol.


A l’Epipactis atrorubens li agraden més les vores dels camins, però necessita tenir el bosc a prop.

La més boscana de totes, i potser la més vistosa, és l’Epipactis helleborine.

Fora d’aquest grup, les altres orquídies estrella de l’estiu per aquests paratges muntanyencs són les Dactyrorhiza maculata, que les trobem vorejant estanys i corrents d’aigua, i la Nigritella nigra que punteja amb el seu roig intens els prats a certa alçada.





A les zones humides, a prop dels llacs de muntanya, hi comença a florir una bella i curiosa flor, la Swertia perennis, que, malgrat no s'hi assembla, és de la família de les gencianes.



Un altre flor típica d’aquestes dates és el vistós lliri del Pirineu (Iris latifolia), que recorda els típics lliris de jardí, però que, ben mirat, és força diferent.

dimecres, 13 de juliol del 2011

TEMPS DE VIDA

Per a la traducció a diferents idiomes:
         


Entre la primavera i l’estiu la vida esclata. Veiem com els éssers vius s’esforcen per perpetuar l’espècie. Els progenitors malden per trobar aliment per la prole tothora. Els menuts enceten la seva experiència en la supervivència. D’altres éssers, com insectes, amfibis i rèptils, però, abandonen la posta a la seva sort.
Les còpules de papallona són habituals. Entre els licènids, que són les menudes papallones blavetes, sovint aquest fenomen permet apreciar-ne el dimorfisme sexual, és a dir, el fet que mascle i femella siguin palesament diferents.
    Còpula de Plebejus argus

En canvi, en altres espècies de lepidòpters els sexes són més semblants.
    Còpula de Melitaea cinxia
                            Còpula de Huebneriana sp.
                            Còpula de Lycastes exulans
    Còpula de Procris statices
En els espiadimonis la diferència entre sexes també és ben evident.
                            Còpula de Lestes sp.
    Còpula de Platycnemis latipes
En els amfibis, el que és curiós és que el mascle és visiblement més petit que la femella.
El gripau comú deixa que la femella el passegi tranquil·lament arreu mentre dura l’aparellament.
    Còpula gripau comú (Bufo bufo)
La granota roja omple els bassals i tolls de muntanya d’ous. Aquí veieu un mascle ben enfeinat, ja que té una altra femella que espera torn.
    Còpula granota roja (Rana temporaria)
Al poc temps, tot de petites granotetes voltaran pels prats de les zones humides.

Els ocells són molt més sol·lícits amb els seus menuts. Per aquestes dates els veiem traginant la becada, és a dir, l’aliment dels polls al bec.

    Cotxa fumada femella (Phoenicurus ochruros)
    Pardala (Passer domesticus)
   Pica-soques (Sitta europaea)

   Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

    Merla d’aigua (Cinclus cinclus)
Per tal que els pollets hagin estat confortables, també els han construït un niu ben acollidor. És el cas d’aquest mascle de picot negre (Dryocopus martius).

O d’aquestes orenetes cuablanques (Delichon urbica) recollint fang per a la llar de la seva descendència.

En poques setmanes, els menuts ja comencen a volar i els pares els peixen un temps més fora del niu, tot i que s’espavilen aviat. Encara es pot apreciar el plomissol i el vorabec que els identifica com a individus joves.

    Cotxa fumada eixida del niu (Phoenicurus ochruros) amb la mare que la peix.

   Còlit gris acabat de sortir del niu (Oenanthe oenanthe)

                            Xot jove (Otus scops)