Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 16 d’agost del 2015

L'ESCORXADOR

Cap a mitjans de maig, l'escorxador (Lanius collurio) arriba a les terres pirinenques. Hi restarà fins a finals d'agost. Durant aquest període de temps més aviat curt, haurà d'aparellar-se, reproduir-se i tirar endavant la descendència. 
Això no obtant, el seu viatge es va iniciar al març. Per arribar a casa nostra, el més petit dels Lanius de la Península Ibèrica (fa només 17 cm de llargada i entre 24 i 27 cm d'envergadura) va partir de llocs tan remots com ara Zimbaue o Moçambic (sol passar l'hivern al sud-est africà) i va traçar una peculiar ruta, formant un arc cap a l'est, que el va fer passar per la Península Aràbica, les valls de l'antiga Mesopotàmia, Grècia i el sud d'Itàlia. Una autèntica odissea per assolir el territori on va néixer i dur-hi a terme l'aventura de la perpetuació de l'espècie.
Un cop situat, cal anar de pressa. No és difícl veure'l enfilat damunt dels capcirons dels arços i les gavarreres, o de qualsevol plançó o tronc d'arbre que li puguin servir de talaia. Com haureu endevinat, prefereix els marges dels espais oberts i els prats on abunden els arbustos espinosos, tot i que si hi ha boscos a prop mai està de més.
El mascle, com sol passar amb moltes aus passeriformes, és el més vistós i acolorit.





La femella, en canvi, presenta uns colors més discrets. La seva tasca és passar el més desapercebuda possible.



El galanteig consisteix en oferir menjar a la femella com si aquesta fos un poll. Si l'estratègia funciona, construeixen un niu entremig dels arbustos espinosos. La femella hi pon uns cinc o sis ous que incuba durant uns 15 dies aproximadament.
Un cop nascuts els pollets, el mascle aporta menjar al niu mentre la femella té cura d'escalfar-los, almenys durant els primers moments. Després, un cop més plomats, ella també col·labora per alimentar-los.

 

 

La dieta dels menuts, com la dels seus progenitors, es basa sobretot en invertebrats. Tot i així, val a dir que, com tots els membres del gènere Lanius, els escorxadors són capaços de caçar vertebrats, com ara ocells, rosegadors o sargantanes. 
Quan una presa és massa grossa per menjar-se-la d'una tirada, la pot enastar tranquil·lament aprofitant les punxes que abunden en el seu hàbitat. Així, supleix les urpes i el bec potent de les rapinyaires amb l'enginy. De fet, el seu nom comú, així com el nom comú del seu parent el botxí, els han estat donats per aquesta suposada "crueltat" d'empalar altres bèsties.
Al cap de quinze dies, els polls ja estan a punt per fer les primeres volades i deixar el niu. Malgrat això, encara necessitaran l'ajuda dels seus pares per alimentar-se, mentre aprenen a capturar les preses per si sols.




 





El temps córrer i els polls creixen i s'espavilen cada vegada més. El seu plomatge cada vegada està més consolidat i va perdent el plumó infantil. Així doncs, fan estiraments amb les ales, practiquen la tècnica d'enastar preses amb una palleta i comencen a caçar pel seu compte.








Arriba un moment en què els pares ja no es veuen per enlloc. Ells ja són prou espavilats per valer-se de manera totalment independent. Fins i tot, ja han perfeccionat l'empalament. En aquest cas, un filferro espinós dels tancats pel bestiar ja ha fet el pes.


No és difícil, tampoc, que aprofitin les mateixes talaies que els adults per poder observar l'horitzó que se'ls bada al seu davant. 
Sols i sense ajuda, començaran el retorn cap a les terres d'hivernada, on arribaran a l'octubre. Aquesta vegada la ruta els dirigirà cap a Itàlia, per creuar el Mediterrani fins a Turquia i el Bósfor. Després creuaran Egipte i Sudan. Un llarg trajecte de prop de 10.000 Km. El fet d'emprar dues rutes diferents de migració és conegut amb el nom de migració en llaç, i l'escorxador és de les poques espècies que l'utilitza.

Els altres membres de la família que habiten a Catalunya són el botxí, el capsigrany i la trenca.

El botxí (Lanius meridionalis) és el més gros de la família. Pot assolir els 24 cm de longitud i compta amb una envergadura de 25-34 cm. Sol ser sedentari, tot i que arriben alguns individus hivernants. Malgrat ocupa tota la Península Ibèrica, no es troba al vessant nord Pirinenc.
El dimorfisme sexual és molt escàs.


El capsigrany (Lanius senator) és una mica més gros que el escorxador. Fa 18 cm de llargada i 26-28 cm d'envergadura. També és estival i a Catalunya es complementa amb aquest perquè ocupa els territoris on l'altre és absent: el podem trobar gairebé a tot arreu menys als Pirineus.
El mascle i la femella són bastant semblants, tot i que en la femella el vermell del cap és menys viu i presenta el rostre menys tacat de negre.



La trenca (Lanius minor) també és una espècie estival. Es diferencia del botxí pel fet de ser més petita (uns 20 cm de longitud) i perquè té la màscara negre molt més ampla i les franges alars blanques més grans. A les nostres terres hi ha molt poques parelles, pel Segrià i la zona de la Franja (per aquesta raó, no disposem d'imatges d'aquesta espècie). De fet, és la població més occidental d'Europa.

I fins aquí aquest article. Per tal de tancar-lo, us oferim un nou capítol dels nostres "Documentals d'estar per casa" que hem dedicat a aquesta espècie.




dijous, 6 d’agost del 2015

ALGUNES ORQUÍDIES DE CATALUNYA

Quan hom parla d'orquídies, moltes vegades li vénen al cap les espècies tropicals que trobem a les floristeries. Això no obstant, aquesta família de plantes és la més gran que existeix dins del món de les angiospermes o plantes amb flor, amb més de 25.000 espècies a tot al món. Així doncs, malgrat realment on n'hi ha més és als tròpics, a Catalunya les trobem ben representades.
En aquest article no ens esplaiarem en la classificació de les orquídies ni en les seves caraterístiques, ja que aquest  bloc compta amb una pàgina específica que podeu consultar:

http://croniquesnaturalistes.blogspot.com.es/p/orquidies-silvestres.html

En tot cas, us presentarem algunes de les últimes imatges que hem obtingut d'aquestes belles flors i el clourem amb un Documental d'estar per casa que els hi hem dedicat. Som-hi doncs?

Les reines de les orquídies a les nostres terres són les Sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus). N'hi ha molt poques i estan molt protegides per la llei.


Però la veritat és que, malgrat siguin més menudes, les abelleres també compten amb una bellesa molt característica. Algunes són:
L'abellera comuna (Ophrys apifera)

L'abellera becada (Ophrys scolopax)

L'abellera groga (Ophrys lutea)

L'abellera catalana (Ophrys bertolonii ssp. catalaunica)


O l'abellera de mirall (Ophrys speculum)

També trobem orquídies que, en comptes de presentar flors ben diferenciades presenten inflorescències en forma d'espiga. Una de les més allargades és l'orquídia olorosa (Gymnadenia conopsea).


També es força vistosa l'Anacamptis morio, tot i que en les imatges que us mostrem criden més l'atenció les papallones que la utilitzen.



Com a exemples de gèneres d'orquídies ben diferents dels anteriors, us oferim tres espècies més.

La Serapias lingua

La Nigritella nigra


I l' Epipactis atrorubens.
 

Com us hem dit, l'article que us hem ofert només ha estat un tastet per introduir-vos en el món d'aquesta interessant família de plantes. Si voleu completar la informació sobre orquídies catalanes, visiteu la nostra pàgina específica (indicada més amunt), o bé gaudiu del nostre Documental d'estar per casa que us oferim a continuació.


dijous, 22 de gener del 2015

LA CABRA SALVATGE


Una de les joies dels nostres ungulats és la cabra salvatge (Capra pyrenaica hispanica). Fins a mitjans dels anys noranta, l'únic lloc de Catalunya on podíem trobar-la eren els Ports de Tortosa-Beseit. Però, aleshores, es va decidir provar sort i reintroduir-la a Montserrat, ja que aquesta serralada podia ser un bon hàbitat per aquest escalador tenaç.
La idea va ser encertada i aviat les cabres reintroduïdes es van reproduir amb èxit. 
Justament és a l'hivern, concretament a principis de desembre, quan aquests senyors del cingles entren en zel. És l'hora que els mascles més poderosos exibeixin les seves cornamentes i lluitin per la supremàcia dins dels ramats. Només un, el més fort, tindrà dret a aparellar-se amb les femelles receptives.
Aquí podeu veure diferents enquadraments d'un mascle adult de més de deu anys. Sabem que es tracta d'un mascle força gran per la llarga i corbada cornamenta i pel seu pelatge fosc.











Ara ens trobem davant d'un parell de mascles. Aquests s'agrupen en les zones de lluita per mesurar les seves forces. Podem apreciar que l'edat d'ambdós deu ser similar. Això no obstant, tot i ser la mateixa subespècie, les banyes poden tenir diferents forma i grau d'obertura.


Però de vegades pot entrar un tercer gran mascle en discòrdia. Podem apreciar com la part del pelatge fosc encara és més extensa que en els dos anteriors.





Si comparem aquest mascle, un adolescent, amb els altres, apreciarem una cornamenta més curta i el pelatge sense gairebé cap taca fosca.

Aquest altre mascle, que, efectuant el gest característic dels galants quan volen els favors de les femelles, s'està insinuant a unes cabres massa joves. No és difícil adonar-nos que té una edat intermitja: la cornamenta comença a esculpir espirals i té algunes parts del cos amb el pelatge més fosc.



El dimorfisme sexual d'aquesta espècie és força marcat. Les femelles són més petites, amb les banyes més curtes i fines i sense taques fosques al pelatge del tronc.


Els menuts, sovint, imiten els grans. I així no és rar ser testimoni de petites lluites que els preparen pel seu futur com a possibles reis del ramat.



Agraïm a en Javi i en Moi que ens guiessin en aquesta aventura.

I ara, per tancar aquest article, us deixem amb un nou capítol dels nostres "Documentals d'estar per casa". No us perdeu la batalla final, entre els dos mascle més grans.