Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 29 de desembre del 2011

CAÇANT INSTANTS

Per a la traducció a diferents idiomes:
         


 Aconseguir congelar el moviment dels moixons no és fàcil. Com que sempre han d’estar a l’aguait de possibles depredadors, la seva vida es mou a alta velocitat. Per això, per arribar a captar les imatges que us mostrem a continuació vam estar provant diferents estratègies i la que us explicarem més endavant és la que ens va donar més bon resultat.
Els protagonistes són una cotxa fumada femella, mallerengues carboneres i pit-rojos.
















Abans d’entrar en qüestions tècniques, cal preparar l’escenari. La nostra fita és aconseguir que l’ocell mengi en un punt concret. Quan veiem que hi va amb assiduïtat, aleshores comencem l’aparatós muntatge que farà possible la fotografia. Un cop l’ocell s’acostuma a anar a aquest punt, hem de deixar-hi enfocada la càmera i treure l’autoenfocament.
Per fer les fotos de manera que l’ocell i les seves parts en moviment quedin ben enfocades, cal una obertura de diafragma de F10 o F11. La velocitat d’obturació serà la màxima que admet la càmera amb el flaix, és a dir 1/200 o 1/250. No és poca velocitat, tenint en compte que el treball amb els flaixos laterals, programats manualment a 1/16 o 1/32, farà que aquesta sigui comparable a 1/5000 aproximadament.
Perquè els resultats siguin òptims i no sorgeixin ombres ni halos, necessitem un mínim tres flaixos sincronitzats amb el flaix de la càmera, que és l’encarregat de fer disparar els altres tres de manera simultània (flaix “màster”, el de la càmera, i flaixos esclaus, els altres tres). És molt important que els flaixos siguin l’única font de llum, per la qual cosa cal que l’escenari estigui en una zona d’ombra. En la fotografia següent podreu veure com vam col·locar els flaixos respecte l’escenari (la poma simula la posició de l’ocell).

Vam posar una tela verda de fons perquè l’escena quedés més clara i harmoniosa. El muntatge és força rudimentari, però això no condiciona el fet de poder captar la bellesa dels ocells en moviment. I fer-ho al garatge i al pati de casa fan que sigui més fàcil i còmode.
A l’hora de muntar l’amagatall o hide i la càmera, hem de tenir en compte quan enquadrament necessitem, ja que si no vigilem (i encara que vigilem de vegades també) ens poden quedar ales i cues tallades. La càmera la deixem fora de l’amagatall i la controlem amb un disparador.

diumenge, 13 de novembre del 2011

TARDOR ALS PIRINEUS

Per a la traducció a diferents idiomes:
         
Amb l’arribada de l’octubre, el paisatge pirinenc es vesteix de colors. Progressivament, el fullatge, fins ara verd, es pinzella d’ocre, daurat, rovell o vermell intens. Durant la primera quinzena, aquesta transformació és més aviat tímida.
Aquestes són algunes imatges de l’inici de tardor, en un moment en què la neu encara no s’ha aferrat a les cingleres, almenys enguany, i sols enfarina les zones més altes.
Entorn de Molières (Val d'Aran)

Entorn de Molières (Val d'Aran)

Però no només són aquests els canvis que es produeixen per aquestes dates en els nostres boscos. Amb la primera quinzena d’octubre les daines (Dama dama) entren en zel, que s’anomena “ronca”. Els mascles, poderosos, llueixen majestuoses cornamentes que utilitzen en les seves lluites per aconseguir el favor de les femelles.
Mascle de daina

Jove daina que observa l’espectacle de la ronca
Malgrat cada vegada hi ha més daines per aquests boscos i així puguem gaudir del bonic espectacle de la ronca, cal tenir en compte que aquesta no és una espècie autòctona dels Pirineus ni de la Península Ibèrica, sinó que va estar introduïda amb finalitats cinegètiques.
El temps avança, i la tardor amb ell. El novembre arriba amb un esclat de colors i el blanc comença a prendre possessió del que serà el seu reialme. L’aigua baixa ferotge entre l’arbrat i acompanya el declivi del fullam.
 Entorn del Pont de Suert (Alta Ribagorça)

 Entorn de Taüll (Alta Ribagorça)

Entorn de Molières (Val d'Aran)

Entorn de Molières (Val d'Aran)

Entorn de Conangles (Val d'Aran)

Entorn de Conangles (Val d'Aran)

Entorn de Conangles (Val d'Aran)

Entorn de Llauset (Ribagorza Oriental)

En aquests cims ja blancs, la vida no s’atura. Els isards (Rupicapra pyrenaica) comencen el seu zel, i els mascles, normalment solitaris, s’agrupen amb els ramats de femelles i cries.


Mentrestant, la perdiu blanca (Lagopus mutus) s’afana per mimetitzar-se amb el paisatge. Per això, el seu plomatge, que a l’estiu és ben bé com una pedra de granit,  ara pren l’aspecte que té una roca damunt de la neu. A l’hivern serà totalment blanca, com el seu entorn mana.

Mascle de Perdiu blanca. Podeu comprovar com les seves plomes es mimetitzen amb l'entorn: fosca del damunt i blanca per sota, com una pedra damunt la neu.


Tot i així, cal dir que aquesta ha estat una tardor atípica. La manca de pluges ha provocat l'absència d'uns dels protagonistes d'aquestes dates: els bolets.


dilluns, 24 d’octubre del 2011

LA SERRA D'ANDUJAR I ELS SEUS HABITANTS


A diferència dels articles anteriors, aquest mostra una realitat certament allunyada dels Pirineus:  la Serra d’Andújar,  situada en terres andaluses. Aquests paratges es caracteritzen per l’alternança entre les deveses d’alzina i alzina surera, i els cultius d’olivera que s’estenen fins on arriba la vista.
Per a la traducció a diferents idiomes:
         
El període en què es van captar les imatges resulta summament interessant, ja que són fetes en el temps de la brama del cérvol. Però, malgrat de cérvols us en mostrarem força, volem començar amb una de les espècies més emblemàtiques de la península: El linx ibèric (Lynx pardinus). Vam tenir la sort de veure’l i fotografiar-lo només arribar. Llavors ja no el vam tornar a veure cap més dia, però aquí us deixem amb les belles imatges d’un animal que malauradament es compta entre un dels felins més amenaçats del planeta.



Malgrat la brama del cérvol (Cervus elaphus), degut a unes condiciones climàtiques de sequera i calor intensa, va ser fluixa,  vam aconseguir captar les imatges que us mostrem a continuació:





 
A més de cérvols, les extenses finques cinegètiques del sud de la península compten amb la presència d’altres ungulats com són la daina (Dama dama) i el mufló (Ovis ammon):





Al capvespre, quan la llum del dia  es va fonent bressolada pels brams dels mascles de cérvol, es desperten les criatures de la nit. D’entre elles volem ressaltar la presència de la rata cellarda (Eliomys quercinus), un simpàtic rosegador d’orelles grans i cara emmascarada que es caracteritza per la seva habilitat per entrar en letàrgia durant l’hivern i també en el punt més àlgid de l’estiu.


I amb aquesta simpàtica imatge de la rata cellarda menjant magdalenes, us deixem fins al proper article.