A diferència dels articles anteriors, aquest mostra una realitat certament allunyada dels Pirineus: la Serra d’Andújar, situada en terres andaluses. Aquests paratges es caracteritzen per l’alternança entre les deveses d’alzina i alzina surera, i els cultius d’olivera que s’estenen fins on arriba la vista.
Per a la traducció a diferents idiomes:
El període en què es van captar les imatges resulta summament interessant, ja que són fetes en el temps de la brama del cérvol. Però, malgrat de cérvols us en mostrarem força, volem començar amb una de les espècies més emblemàtiques de la península: El linx ibèric (Lynx pardinus). Vam tenir la sort de veure’l i fotografiar-lo només arribar. Llavors ja no el vam tornar a veure cap més dia, però aquí us deixem amb les belles imatges d’un animal que malauradament es compta entre un dels felins més amenaçats del planeta.
Malgrat la brama del cérvol (Cervus elaphus), degut a unes condiciones climàtiques de sequera i calor intensa, va ser fluixa, vam aconseguir captar les imatges que us mostrem a continuació:
A més de cérvols, les extenses finques cinegètiques del sud de la península compten amb la presència d’altres ungulats com són la daina (Dama dama) i el mufló (Ovis ammon):
Al capvespre, quan la llum del dia es va fonent bressolada pels brams dels mascles de cérvol, es desperten les criatures de la nit. D’entre elles volem ressaltar la presència de la rata cellarda (Eliomys quercinus), un simpàtic rosegador d’orelles grans i cara emmascarada que es caracteritza per la seva habilitat per entrar en letàrgia durant l’hivern i també en el punt més àlgid de l’estiu.
I amb aquesta simpàtica imatge de la rata cellarda menjant magdalenes, us deixem fins al proper article.