Per a la traducció a diferents idiomes:
Quan a la resta del territori català la canícula ha fet de les seves i els camps i prats es presenten secs i amb la majoria de flors marcides, els Pirineus encara presenten tota la seva verdor i bellesa floral.
El neret (Rhododendron ferrugineum) s’estén pels sotaboscos de pi negre i prats alpins com si es tractés d’una catifa rosada, sobretot la primera quinzena de juliol.
Als estanys de muntanya i a altres zones humides, l’herba cotonera (Eriophorum angustifolium) creix de manera abundant, atorgant al paisatge un aspecte suau i agradable.
Per les mateixes dates, trobem també, els bells marcòlics.
El marcòlic vermell (Lilium martagon) habita més diversitat d’ambients i alçada.
El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum), com el seu nom científic indica, és més exclusiu de l’alta muntanya.
Una planta d’allò més curiosa és la dròsera o atrapamosques (Drosera rotundifolia). Aquesta diminuta planta carnívora ens sorprèn en llocs molt humits o xops de sòls àcids. La pobresa de sals minerals d’aquests sòls és la causa per la qual necessita atrapar petits invertebrats. Per fer-ho disposa d’uns pèls granulosos banyats de líquid enganxós a les seves fulles.
Les crasulàcies són les reines de les zones pedregoses. D’entre elles destacarem les semprevives (Semprevivum montanum), que apareixen arreu i són d’allò més resistents.
L’estiu és, també, temps d’orquídies. Les més espectaculars en aquesta època de l’any són les del gènere Epipactis.
L’Epipactis palustris té una bellesa singular. Viu en herbassars molt humits, però, d’altra banda, necessita força la llum del sol.
A l’Epipactis atrorubens li agraden més les vores dels camins, però necessita tenir el bosc a prop.
La més boscana de totes, i potser la més vistosa, és l’Epipactis helleborine.
Fora d’aquest grup, les altres orquídies estrella de l’estiu per aquests paratges muntanyencs són les Dactyrorhiza maculata, que les trobem vorejant estanys i corrents d’aigua, i la Nigritella nigra que punteja amb el seu roig intens els prats a certa alçada.
A les zones humides, a prop dels llacs de muntanya, hi comença a florir una bella i curiosa flor, la Swertia perennis, que, malgrat no s'hi assembla, és de la família de les gencianes.
Un altre flor típica d’aquestes dates és el vistós lliri del Pirineu (Iris latifolia), que recorda els típics lliris de jardí, però que, ben mirat, és força diferent.
Otro reportaje sobresaliente, que recuerdos me traen estas fotos de mis tiempos en los piris, madre que de tiempo hace de esooooooo. Unas fotos muy buenas, tanto los macros como los paisajes, y ira que son d´´ificilesestos últimos. Un abrazo fuerte a los2
ResponElimina