Arriba el temps del
desglaç. La neu fosa forma tolls i petits corrents d’aigua neta. Ha arribat el
moment: la granota roja (Rana temporaria)
desperta i emergeix del llot i del fons de les tolles on ha passat l’hivern i
enceta l’activitat frenètica de la reproducció.
La podem trobar des
dels 300 m d’altitud fins als 2800, tot i que és a partir dels 1000 metres on
se sent més còmode, sobretot en espais de pluviositat força abundant. Per
aquesta raó, en el nostre territori, solem ubicar-la en les zones pirinenques
i prepirinenques, així com al massís del Montseny i d’altres muntanyes de certa
alçada.
No és difícil
trobar-se-la de dia, sobretot si aquest és ennuvolat, ni lluny de l'aigua. I, certament, li agraden els boscos frescals de fulla caduca i
les molleres de muntanya.
Aquest amfibi de la
família dels ranidae no assoleix
gaire més de 9 cm de llargada en estat adult, essent les femelles les més
grosses i vistoses. Malgrat el seu nom, la coloració de l’espècie pot variar.
En trobem de clarament vermelloses, però també són freqüents les que presenten
un color marró o grisenc, així com les que prenen tons ataronjats, rosats o
verdosos. El que sí ajuda a identificar-les és la taca fosca temporal de darrere
l’ull.
En el moment de la
reproducció, es reuneixen en zones manses d’aigua, de vegades bassals o petits
corrents sense gaire força, i comencen les còpules. Aleshores, l’activitat és
frenètica i possiblement és l’època de l’any en què són més fàcils d’observar.
Després d’això, cada
femella és capaç de posar entre 500 i 4.000 ous. Cal tenir en compte que
aquesta posta tan nombrosa és deguda a què sovint moltes de les cries no
arriben a adultes. L'assecament dels bassals on han nascut
i viuen (ja que són de poca fondària i sovint no gaire grossos) i la depredació
per part d’altres bèsties, en són les causes més comunes.
Al cap de poc temps
ja s’apreciaran les larves dins l’embolcall gelatinós dels ous.
Un cop sorgits els capgrossos, el seu desenvolupament dura des de 2 mesos fins a 3 mesos i mig, depenent de la temperatura de l'aigua.
En un primer moment, el seu aspecte és menut i de color bru.
Però aviat adquirirant el seu to daurat característic.
Primer apareixen les potes del darrere i després les del davant, convertint-se en granotetes amb cua.
Una cua que van perdent de mica en mica. És llavors quan les menudes granotetes ja estan a punt per iniciar la seva aventura fora de l'aigua.
Llavors toca créixer, madurar i, sobretot, sobreviure, perquè un cop adulta pugui, així mateix, contribuir a la perpetuació de l'espècie.
Però, tanmateix, la granota roja, com molts amfibis, no ho té facil. S'ha notat una certa regressió, atribuïda principalment al canvi climàtic i a la contaminació de les aigües. Aixo no obstant, la introducció i proliferació de salmònids en estanys d'alta muntanya, per exemple, també ha suposat un problema, ja que aquests s'han convertit en voraços depredadors.
Tot i així, s'estan duent a terme programes per a recuperar els ecosistemes primigenis d'aquests espais, cosa que pot arribar a beneficiar-la.
Sovint comparteix hàbitat amb altres amfibis, com ara la salamandra comuna (Salamandra salamandra) i el tritó pirinenc (Calotriton asper).
I fins aquí aquest article sobre la granota roja. Per acabar de concloure'l, podeu visionar un altre capítol dels nostres Documentals d'estar per casa.