Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 2 de gener del 2016

LES TRES GRANS ÀGUILES SEDENTÀRIES DE LA PENÍNSULA IBÈRICA

Dins del territori de la Península Ibèrica és possible veure diferents espècies d'àguiles. Algunes d'elles només podem observar-les a l'estiu, com ara l'àguila marcenca o l'àguila calçada, que utilitzen aquestes terres per reproduir-se. També trobem una espècie més aviat hivernant, l'àguila pescadora. Tot i això, hi ha tres espècies d'àguiles que sortosament habiten els paratges ibèrics durant tot l'any: l'àguila daurada, l'àguila imperial i l'àguila cuabarrada. Precisament serà a aquestes espècies a les que dedicarem l'article.

L'àguila daurada (Aquila Chrysaetos), coneguda en castellà com a "águila real" és la més corpulenta i abundant de les tres. A Catalunya, per exemple, la trobem a força llocs, tant de muntanya com de plana. Les seves mides oscil·len entre els 76 i 89 cm de llargada i els 190 i 227 cm d'envergadura. Com sol passar amb totes les rapinyaires, les femelles són visiblement més grosses i corpulentes que els mascles.
Els individus adults són d'un color daurat bastant uniforme i s'hi aprecia molt bé la testa clara. Els seus ulls també es caracteritzen per ser clars, de color de mel.






En canvi, els individus joves, els que no arriben a un any, solen ser de color xocolata, amb els ulls també molt més foscos, i conserven una franja blanca a la cua fàcilment distingible en vol.


Els individus d'entre quatre i set anys, com els de les fotografies següents, ja s'assemblen força a les àguiles adultes. Tot i així, encara tenen els ulls una mica foscos i l'abundància de plomes fosques i blanques depenen de l'edat.










Les àguiles daurades fan les seves parades nupcials  exhivint vols acrobàtics que semblen tirabuixons. Després de les còpules, tocarà restaurar els grans nius de banques que construeixen en penya-segats, tot i que hi ha casos en què, com la seva parenta l'àguila imperial, utilitzen pins grossos.
Solen pondre un parell d'ous, el segon sobretot és de substitució, ja que si no compta amb prou menjar el poll petit sucumbirà a mans del seu germà gran, fenomen conegut com a caïnisme.
Malgrat sigui una caçadora molt bona, capaç de fer picats per a sorprendre la presa que superen els dos-cents quilòmetres per hora i tingui força i capacitat fins i tot per a vèncer a un llop, de vegades és bastant oportunista i aprofita les carronyes, competint per elles amb els voltors.



L'àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti) és un endemisme del centre i el sud de la Península. A Catalunya últimanet s'hi han observat alguns individus joves que segueixen els de voltor negre en els seus vols de prospecció. És una au molt escasa i que es troba en perill d'extinció.
És lleugerament més petita que la seva parenta, l'àguila daurada. Mesura entre 75 i 84 cm de llargada i 180 i 215 cm d'envergadura. També és molt més carronyaire que l'anterior, la qual cosa explicaria aquests individus joves que han aparegut per les nostres terres.
Pel que fa al seu plomatge, la característica més representativa en les àguiles adultes són les plomes blanques a les escapulars i part anterior de l'ala.
Aquí podeu veure diferents imatges d'un mascle adult:










En les fotografies inferiors es pot apreciar la diferència de mida entre el mascle, més petit, i la femella:



La femella de la parella d'estudi és més jove que el mascle, cosa que s'aprecia en el color dels ulls.



Els individus joves són molt diferents dels adults, ja que vesteixen un plomatge de color palla, d'aquí el nom que se'ls dóna en castellà: "pajizo".

L'àguila cuabarrada (Aquila fasciata) és la més menuda de les tres. Mesura entre 70 i 74 cm de llargada i 150 i 170 cm d'envergadura. A més a més de la diferència en la mida amb les altres dues àguiles, també destaca el seu plomatge molt més blanc, sobretot en els adults.
És una au escassa. A Catalunya, segons el cens del 2013, comptem amb 73 parelles, la majoria d'elles a les comarques tarragonines.
Aquesta àguila també s'anomena àguila perdiguera, ja que la base de la seva alimentació es podria dir que són les perdius, tot i que caça ocells i mamífers de mida mitjana.
Heus aquí una femella que caça i es menja una perdiu:





A continuació s'aprecien els dos individus de la parella, dels quals, el mascle, situat a la dreta, és molt més clar i amb els ulls més grocs:



Altres imatges del mascle:






Les parelles adultes viuen en territoris abruptes de les serralades, rebutjant àrees que superen els 1000 m d'alçada. En alguns casos, competeix amb l'àguila daurada, que normalment la foragita del seu territori.