Estimades i estimats,
Aquesta vegada l'Emili i jo hem decidit enviar-vos la nostra carta a través del nostre bloc de natura. Hem pensat que potser, d'aquesta manera, la crònica del nostre viatge a Finlàndia us arribaria a vosaltres, evidentment, però també facilitaria el fet que pogués ésser llegida per més gent. Advertir-vos, però, que malgrat el títol, aquesta carta està redactada des de Ginast, com sempre, perquè malauradament, la nostra estada en aquest meravellós país nòrdic no fou gaire llarga.
Després de més de deu anys de no agafar cap avió (i com han canviat algunes coses en l'ús d'aquest mitjà de transport des d'aleshores!), vam posar fil a l'agulla el matí del dia 5 de juliol. En l'anada vam perdre gairebé tot el dia, ja que primer vam fer parada al menut aeroport de Hèlsinki-Vantaa (on no hi ha pràcticament cadires per seure i unes cues terribles!), on havíem d'esperar tres hores el vol intern en avió d'hèlices que ens va portar a Kajaani. Allà ens esperaven el cotxe de lloguer i un hotel en el qual vam sopar i fer nit.
L'endemà ben d'hora, vam realitzar el trajecte de gairebé 100 km que ens portaria fins al Wild Brown Bear, a la regió de Kumho, no gaire lluny de la població de Vartius i tocar de la frontera russa. Pel camí ja ens va quedar clara una cosa: les carreteres eren molt rectes, els límits de velocitat molt estrictes i els boscos d'altes coníferes i bedoll amb sotabosc de nabiu entapissaven gran part d'aquella extensa plana que és Finlàndia (de fet, el suc de nabius, que és boníssim, és la beguda nacional del país). Estàvem totalment immersos dins la taigà. Allà és on ens vam instal·lar durant dos dies i on observaríem i fotografiaríem els óssos entre les 5 de la tarda i les 7 del matí. Perquè els óssos es mouen protegits per crepuscles i matinades, però, sortosament pels fotògrafs, en aquesta època de l'any la nit no existeix en aquelles latituds.
Un cop instal·lats, vam aprofitar el temps que ens quedava fins l'hora del sopar, és a dir les quatre de la tarda, per visitar un petit hide d'ocells que hi havia a tocar del centre. D'ocells, sincerament, cap n'hi un. Però una simpàtica família d'esquirols ens van procurar distracció i fotografies a dojo.
Primer van venir els "nens"...
Però la que es va deixar fotografiar més bé, tant del dret com del revés, va ser la mare.
Fet això, no podem negar que estàvem impacients per veure el primer ós. El sopar, que pels mediterranis era més aviat un dinar, estava bé, però com tot el menjar finlandès era excessivament especiat i adobat. Entre els nostres companys d'aventura, hi havia un matrimoni xilè molt trempat, un altre català amb la seva família i un munt d'anglesos.
En acabat de l'àpat, ens van donar una motxilla amb un termos amb aigua calenta, cafè soluble i bossetes de te, uns sanvitxos, aigua, iogurts i barretes energètiques. I, apa, començava l'aventura amb 700 metres de caminet fins els hides, damunt de taulons de fusta i molsa humida i tova com una esponja (ens va ploure, sí, però tampoc tant com ens esperàvem).
La nostra primera nit la vam passar en el hide número 1, que està a la riba d'un llac. En el hide hi havia matalassos i sacs de dormir, per si volíem dormir les estones de més foscos (que no de nit) i un lavabo sec. Estava bé perquè tenia obertures per on treure la càmera als quatre vents.
A les sis i escaig va aparèixer per primera vegada l'ós. El van anunciar les gavines!!! I al cap d'una hora hi van tornar i allà era ell una altra vegada: un mascle bastant gros, tot s'ha de dir. I ràpid!
El problema però va ser que, un cop fetes aquestes primeres i seguides aparicions estel·lars, aquella nit només el tornaríem a veure molt de lluny al cap d'unes hores.
Sort que una femella de morell d'ulls grocs se'ns hi va posar molt bé.
I el gavià fosc i les gavines cendroses.
A les 7 del matí vam marxar una mica moixos perquè l'ós no havia tornat a passejar-se per allà. Això sí, havíem estat de sort i el repel·lent de mosquits havia funcionat de meravella (perquè, al juliol, n'hi ha núvols!).
Després d'esmorzar, dormir una mica i sopar a les quatre, aviat va ser l'hora de repetir. Aquesta vegada tocava en un hide dins del bosc i la llum ens va ser favorable.
L'ós va venir cap a les set. Vam poder percebre'l ja des de lluny gràcies al vol de les gavines damunt seu. L'emoció en veure que s'atansava fins allà era cada vegada més intensa. I al final el vam tenir tant a prop (menys de cinc metres), s'hi va estar tanta estona i va ser tant fantàstic que el cor ens bategava a mil per hora. Érem conscients que l'ós sabia que érem dins d'aquella caseta estranya i que sentia el clic de les nostres càmeres que disparaven sense parar. Però certament, ell també sabia que allò era el seu dia a dia, que no suposàvem cap perill i que podia passejar-se per allà i menjar tranquil·lament. I a més a més, la seva cara era tan graciosa i tan feliç...
Aquest mateix ós va tornar cap a les tres de la matinada, però la llum que hi havia aleshores dins del bosc no fa justicia a la seva magnitud i per això ens estalviem de mostrar-vos-en les fotografies. Això no obstant, en vam poder tornar a gaudir.
També va venir un altre ós, més jove i blanquinós, cap a les nou del vespre, però hi va haver alguna cosa que no li va fer el pes i va tornar a marxar molt de seguida i sense posar-se en un bon angle per a fer-li fotografies.
I el que ens va visitar massa de fosc pel nostre gust va ser el golut. I és que aquest gran i graciós mustèl·lid és una de les joies de la taigà i, a més a més, és força car de veure. Tanmateix, podem mostrar-vos-el, malgrat no sigui tan bé com voldríem.
I encara que no es tractés d'un hide d'ocells, els escandalosos gajos siberians es van deixar robar algunes imatges.
També ho va fer la griva cerdana.
Aquell dia, a les 7 del matí, vam sortir molt satisfets del hide. Aleshores haguéssim fet un dia o dos més allà.
Però en comptes d'això, tocava descansar una mica i fer gairebé 500km fins Anttola, en una cabana de disseny a la riba del llac Saimaa. Val a dir que com que la majoria del camí l'havíem de fer a 80 Km/h amb radars cada 10 km, no havíem pràcticament dormit i, a sobre, vam trobar obres, el trajecte es va fer etern. Però un cop al complex de Art & Design vam al·lucinar: allò era luxe i confort al 100%, amb un llac al davant i un frondós bosc al darrere. I, a part de fer una bona cura de son, també una oportunitat per fotografiar alguns ocells típics d'aquella latitud.
Al llac vam aconseguir atrapar una femella de bec de serra gros.
I, de lluny, el cabussó gris.
Pul·lulant per allà a prop també i havia una família de cornelles emmantellades.
Però el millor es va esdevenir al bosc. Mentre hi passejàvem tranquil·lament vam començar a sentir uns crits estranys. De sobte, una rapinyaire nocturna força gran va aixecar el vol i, poc després, va tornar a aparèixer perseguint una becada. Tot això a molt pocs metres de nosaltres. Va ser fantàstic. Perquè, després d'investigar una mica més, vam descobrir que es tractava d'un gamarús dels urals. I que els crits estranys els feien els seus polls.
Aquí teniu primer una imatge de l'adult i després dues més de polls.
Evidentment, dos dies més a la cabana també els haguéssim fet. Però el diumenge 10 de juliol al matí vam tornar a agafar el cotxe i vam fer els 250 km aproximadament que hi havia des de les cabanes a l'aeroport de Hèlsinki-Vantaa. Aquesta vegada, però, vam tenir un bon tram d'autopista.
I així hem acabat la nostra aventura finlandesa, amb un bon sac de bons records i fotografies i moltes ganes de viatjar de nou!