ELS PICOTS DELS PIRINEUS

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

                 A la zona dels Pirineus hi podem trobar pràcticament tots els picots establerts a la Península Ibèrica, inclosos exemplars més típics del centre d’Europa. Això passa per l’existència de diferents hàbitats, la majoria molt ben conservats i formats per boscos vells, que aquests animals necessiten per viure i reproduir-se.

                El pícid més característic d’aquesta zona és el picot negre ( Dryocopus martius), que és, alhora, el més gros, ja que pot arribar gairebé al mig metre de llargada i superar els seixanta-cinc centímetres d’envergadura. Aquest ocell, sol viure en pinedes, boscos mixtos i fagedes, triant l’arbre mort més gran per a fer-hi el seu tamborineig característic. Com a la resta dels picots, l’element preferit de la seva dieta són les formigues i les seves larves.

                Com s’aprecia a la fotografia, el mascle té el casquet totalment vermell. Encara que no disposem d’imatges de la femella, aquesta té només vermella la part de la nuca.

                 El més estès al llarg de la nostra geografia és el picot garser gros (Dendrocopos major). Com la resta de picots, aquest aprofita els arbres més vells dels boscos per a fer-hi el seu niu. El període d’incubació dels ous dura entre 12 i 13 dies i el de creixement dels polls és realment curt per un ocell de la seva mida, ja que des que surten de l’ou fins que salten del niu passen només entre 18 i 21 dies.

                Com podeu veure en aquestes dues imatge d’un picot garser gros mascle aportant menjar a les seves cries, té el clatell vermell.

                            La femella, en canvi, té tot el cap negre.

Quan els polls estan molt desenvolupats, es pot veure com treuen el cap pel forat del niu. Així, es pot apreciar que, els individus joves, tenen tot el casquet de color vermell.

  

Una característica molt típica dels picots és la seva llarga i enganxosa llengua, que utilitzen per introduir als forats i extreure’n formigues i d’altres insectes.

Del mateix gènere tenim el rar picot garser mitjà (Dendrocopos medius), que trobem a la Vall d’Aran i en algun altre lloc del Pirineu Occidental. Aquest picot està en regressió a Europa i prefereix els boscos caducifolis. El mascle i la femella s’assemblen molt, però el casquet vermell de la femella és d’un color menys viu, tirant a ataronjat.

En aquesta imatge, podeu veure a un mascle, amb el casquet vermell pujat. 

    Aquí el teniu donant menjar al poll.

     En aquesta altre teniu la femella que, com podeu veure, té el casquet d’un color ataronjat.

A part de formigues i insectes, els fruits també formen part de la dieta dels petits.

El picot verd (Picus viridis) és potser el més conegut, malgrat es tracti d’un picot molt desconfiat. La seva mida és força gran i és potser el picot més especialitzat en saquejar formiguers. Prefereix els boscos mixtos i caducifolis i també els boscos de ribera.

La femella, que podeu veure en aquesta fotografia, té els colors menys vius que el mascle i li manca la taca vermella a la galta.

Els petits, a diferència dels altres picots, s’estan al niu en silenci per intentar passar desapercebuts. En aquesta imatge podeu veure un mascle jove a punt de saltar del niu, que ja té el vermell al casquet i a la galta, però que, en lloc de tenir un plomatge d’un verd gris més o menys uniforme, és ben pigallat i amb els ulls blaus.

Un membre curiós de la família dels picots, i l’únic que és migratori, és el colltort (Jynx torquilla). Aquest, físicament, no s’assembla als altres picots. És força petit i es caracteritza pels seus colors mimètics que el confonen fàcilment amb el seu entorn. A més a més, no tamborineja els arbres. Aquest curiós ocell té una estratègia de defensa molt eficaç: entre els seus colors i la seva capacitat de moure i retorçar el coll, quan és atacat per algun depredador treu el cap per un forat imitant els moviments d’una serp a la perfecció.

Als Pirineus també es poden trobar el picot garser petit (Dendrocopos minor) i el picot garser dorsiblanc (Dendrocopos leucotos), però les poblacions són tan petites que és molt difícil aconseguir-ne imatges.