ELS VOLTORS D'EUROPA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

A Catalunya tenim la sort de comptar amb les quatre espècies d’aus carronyaires presents a Europa.

El més nombrós i estès és el voltor comú (Gyps fulvus). Les seves colònies de cria estan situades en els penya-segats abruptes del Pirineu i el Prepirineu i altres muntanyes escarpades del territori català. Així doncs, és un voltor gregari, que podem distingir fàcilment quan la seva silueta retalla el cel descrivint cercles mentre s’enlaira aprofitant les corrents tèrmiques, bo i cercant la carronya que el sustenta.

Com passa en les quatre espècies de voltor, en el comú no hi ha dimorfisme sexual. Tot i així, es poden distingir segons la seva edat, ja que presenten diferències en les plomes i el color del bec i els ulls.

Els voltors comuns que just comencen a fer les primeres volades, tenen el bec i els ulls negrosos, així com les plomes del voltant d’aquests més fosques. El marró del cos també és lleugerament més fosc i el collar està compost per plomes allargades i marrons.

 

Amb els anys, el seu plomatge i color de bec i ulls aniran evolucionant de mica en mica fins arribar a la forma adulta.

Els adults tenen els ulls de color de mel clar, el bec de color banya i el collaret està compost d’un espès borrissol blanc.

En aquest vídeo els podeu veure en acció:

El més gros, amb una envergadura d’ales que oscil·la entre els 250cm i els 295cm, és el voltor negre (Aegypius monachus). Va ser reintroduït a la Reserva Nacional de Caça de Boumort (Pallàrs Jussà) i a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) a partir del 2007, ja que havia desaparegut de Catalunya a mitjans del segle XIX. Durant l’any 2010 s’hi va consolidar una parella reproductora. A diferència de les altres tres espècies, aquesta fa els seus nius a les copes de grans arbres.

Els individus alliberats van ser degudament anellats i se’n fa un seguiment a través de transmissors que duen a l’esquena. El que vam tenir la sort de fotografiar i gravar és l’Aleix, que té quatre anys. Va ser alliberat l’any 2010.

Aquí teniu, també, un vídeo d'aquesta espècie:

I del més gros passem al més petit, l’aufrany (Neophron percnopterus), també conegut com a “voltor savi” ja que és dels pocs animals que s’ha pogut demostrar que utilitza eines per alimentar-se. Concretament pot recórrer a les pedres per trencar els ous.  No és sedentari, com els altres, sinó que arriba de l’Àfrica a la primavera per criar. La seva silueta blanca amb les ales resseguides de negre sovint acompanya als grans grups de voltors comuns a la recerca d’aliment. S’alimenta de les parts més toves, ja que el seu bec és molt fi. Com ja havíem comentat en algun article anterior, té el rostre i el bec d’un groc intens que aconsegueix gràcies a la ingesta d’excrements de vaca que li atorguen el pigment necessari per aconseguir-ho. És una qüestió de cànons de bellesa animal.

Després de les fotos, el vídeo corresponent:

De la mateixa manera de l’aufrany, l’últim dels nostres voltors, que també és el més emblemàtic, té una curiosa manera d’embellir-se. Estem parlant, és clar, del trencalòs (Gypaetus barbatus). Aquest, que en realitat té les plomes del cos blanques, recorre a la tint que li proporcionen les aigües i els fangs rics en òxid de ferro per aconseguir el color taronja característic de l’espècie.

Com el seu nom indica, la seva dieta es basa en ossos que, si pot, s’empassa sencers digerint-los amb els seus potents sucs gàstrics. Tot i així, si l’os és molt gros, el llença sobre el rocam des d’una gran alçada per tal de trencar-lo.

Un altre fet curiós, és que algunes vegades les parelles reproductores compten amb la col·laboració d’un tercer membre, que sol ser un mascle.  

I, com correspon, us en mostrem un vídeo:

Tots els vídeos que us hem mostrat en aquesta entrada han estat realitzats per l'amic Lluís Mir.