ESTIU A L’ENTORN DE LLAUSET

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

Coronat per cims de més de tres mil metres d’altitud, l’entorn de Llauset és un espai que, en els mesos de calor, bull de vida. Està dins del Parc Natural de Posets – Madaleta i s’hi accedeix per una pista asfaltada des del poble d’Aneto, a la Ribagorça aragonesa. Així, anirem ascendint des dels 1400m de la població als 2250m per un paisatge que va ser castigat antany per la mà de l’home i on les pastures tenen un gran protagonisme. Un paisatge, no obstant això, de bellesa dura, amb poca coberta forestal i gran varietat d’animals i plantes, sobretot relacionats amb el rocam, els prats i l’alta muntanya.

Ja a prop d’Aneto, durant el mes de juliol sobretot, abunden les Parnassius apollo, indicador excepcional que és un espai plenament pirinenc. Aquesta rara i protegida papallona, curiosament, aquí es troba molt ben representada. Es potser el lloc que coneixem on n’hem vistes més, planejant suament o batent les ales amb força d’una manera molt característica i inconfusible.

Una mica més amunt, i força presents al llarg de tota la pista, i anem trobant diferents espècies d’ocells. Una de les més curioses és el bitxac rogenc  (Saxicola rubetra), nidificant estival dels paratges pirinencs. Es diferencia del bitxac comú, sobretot, per la cella blanca, en el cas dels mascles, o molt clara, en el cas de femelles i joves.

Aquí teniu dues imatges de la femella en el moment de péixer el poll.

Aquí podeu veure a la femella amb més detall, amb la cella clara característica.

El bitxac comú (Saxicola torquatus) també nidifica en la zona. En la fotografia d’aquest mascle podeu comprovar que no té cella.

No gaire lluny ja es comencen a veure les verderoles (Emberiza citrinella) i els hortolans (Emberiza hortulana). En el cas de les verderoles, poden ser-hi tot l’any, però els hortolans vénen a la zona per criar.

Verderola mascle

Hortolans mascles

Els passerells comuns (Carduelis cannabina) també defensen, amb el seu pit d’un vermell pujat, els seus territoris de cria durant aquesta època, aprofitant qualsevol branca alta de roser bord o ginebre per fer-se veure,

Passerell mascle

Passerell mascle jove sense pintar

Precisament són els rosers bords o garraveres el lloc escollit pels escorxadors (Lanius collurio) per nidificar. També arriben a la primavera i aprofiten les punxes d’aquests arbustos o dels arços per penjar-hi les preses, tant si són insectes com petits ocellets i rosegadors, cosa que els ajuda a “escorxar-los” per poder-se’ls menjar. Així compensen la mancar de força del bec i les potes.

Dues imatges de mascles

Imatge d’un individu jove

Si anem pujant i ens fixem en les roques podrem veure dos espècies d’aus estivals molt típiques dels rocams pirinencs: el còlit gris (Oenanthe oenanthe) i la merla roquera (Monticola saxatilis). Ambdues canten en vol i salten per les pedres a la recerca, sobretot, d’invertebrats, tot i que la merla roquera també és capaç de caçar sargantanes o altres petits vertebrats.

Imatges de mascles de còlit gris

Merla roquera mascle

Merla roquera femella, de plomatge molt més discret per confondre’s amb l’entorn

Ja gairebé als prats més alts, amb els nius amagats entre els ginebres, trobem les perdius xerres (Perdix perdix). Aquesta preciosa perdiu viu a la zona durant tot l’any i a la primavera, a l’alba o durant el crepuscle, els mascles canten i es barallen per defensar el seu territori.

Diferents imatges del mascle en zel

I així, de mica en mica, i després de travessar un túnel bastant lúgubre que havia estat construït per tal d’accedir fàcilment a la presa, davant nostre es bada el pantà de Llauset, que ja era un estany (ibón pels aragonesos) abans no construïssin la presa.

Imatge del pantà de Llauset coronat pels pics de Llauset (2910m) i Vallhivierna (3062m). Des d’aquí es pot accedir a a la coronació d’aquest pics i a d’altres estanys de muntanya. Els més propers són els d’Anglos, després de pujar per la Collada d’Anglos.

 Estanys d’Anglos

Si es segueix per la GR-11 que voreja el llac s’arriba a altres estanys o ibones com ara el de Botornàs o el del Cap de LLauset. Per aquest camí podem trobar el marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) compartint espai amb el marcòlic vermell (Lilium martagon). Això no obstnat, no floreiexen exactament en el mateix moment: mentre el primer ho fa mitjan juliol, el vermell és florit entre finals de juliol i principis d’agost.

Marcòlic groc

Marcòlic vermell

Precisament a finals de juliol els lliris (Iris latifolia) ocupen grans extensions al voltant del pantà.

Així mateix, les marmotes (Marmota marmota) es deixen sentir, en emetre els seus xiscles estridents, mentre nidifiquen entremig del rocam i les tarteres.

Marmotes adultes

Marmota jove

ELS PICOTS DELS PIRINEUS

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

                 A la zona dels Pirineus hi podem trobar pràcticament tots els picots establerts a la Península Ibèrica, inclosos exemplars més típics del centre d’Europa. Això passa per l’existència de diferents hàbitats, la majoria molt ben conservats i formats per boscos vells, que aquests animals necessiten per viure i reproduir-se.

                El pícid més característic d’aquesta zona és el picot negre ( Dryocopus martius), que és, alhora, el més gros, ja que pot arribar gairebé al mig metre de llargada i superar els seixanta-cinc centímetres d’envergadura. Aquest ocell, sol viure en pinedes, boscos mixtos i fagedes, triant l’arbre mort més gran per a fer-hi el seu tamborineig característic. Com a la resta dels picots, l’element preferit de la seva dieta són les formigues i les seves larves.

                Com s’aprecia a la fotografia, el mascle té el casquet totalment vermell. Encara que no disposem d’imatges de la femella, aquesta té només vermella la part de la nuca.

                 El més estès al llarg de la nostra geografia és el picot garser gros (Dendrocopos major). Com la resta de picots, aquest aprofita els arbres més vells dels boscos per a fer-hi el seu niu. El període d’incubació dels ous dura entre 12 i 13 dies i el de creixement dels polls és realment curt per un ocell de la seva mida, ja que des que surten de l’ou fins que salten del niu passen només entre 18 i 21 dies.

                Com podeu veure en aquestes dues imatge d’un picot garser gros mascle aportant menjar a les seves cries, té el clatell vermell.

                            La femella, en canvi, té tot el cap negre.

Quan els polls estan molt desenvolupats, es pot veure com treuen el cap pel forat del niu. Així, es pot apreciar que, els individus joves, tenen tot el casquet de color vermell.

  

Una característica molt típica dels picots és la seva llarga i enganxosa llengua, que utilitzen per introduir als forats i extreure’n formigues i d’altres insectes.

Del mateix gènere tenim el rar picot garser mitjà (Dendrocopos medius), que trobem a la Vall d’Aran i en algun altre lloc del Pirineu Occidental. Aquest picot està en regressió a Europa i prefereix els boscos caducifolis. El mascle i la femella s’assemblen molt, però el casquet vermell de la femella és d’un color menys viu, tirant a ataronjat.

En aquesta imatge, podeu veure a un mascle, amb el casquet vermell pujat. 

    Aquí el teniu donant menjar al poll.

     En aquesta altre teniu la femella que, com podeu veure, té el casquet d’un color ataronjat.

A part de formigues i insectes, els fruits també formen part de la dieta dels petits.

El picot verd (Picus viridis) és potser el més conegut, malgrat es tracti d’un picot molt desconfiat. La seva mida és força gran i és potser el picot més especialitzat en saquejar formiguers. Prefereix els boscos mixtos i caducifolis i també els boscos de ribera.

La femella, que podeu veure en aquesta fotografia, té els colors menys vius que el mascle i li manca la taca vermella a la galta.

Els petits, a diferència dels altres picots, s’estan al niu en silenci per intentar passar desapercebuts. En aquesta imatge podeu veure un mascle jove a punt de saltar del niu, que ja té el vermell al casquet i a la galta, però que, en lloc de tenir un plomatge d’un verd gris més o menys uniforme, és ben pigallat i amb els ulls blaus.

Un membre curiós de la família dels picots, i l’únic que és migratori, és el colltort (Jynx torquilla). Aquest, físicament, no s’assembla als altres picots. És força petit i es caracteritza pels seus colors mimètics que el confonen fàcilment amb el seu entorn. A més a més, no tamborineja els arbres. Aquest curiós ocell té una estratègia de defensa molt eficaç: entre els seus colors i la seva capacitat de moure i retorçar el coll, quan és atacat per algun depredador treu el cap per un forat imitant els moviments d’una serp a la perfecció.

Als Pirineus també es poden trobar el picot garser petit (Dendrocopos minor) i el picot garser dorsiblanc (Dendrocopos leucotos), però les poblacions són tan petites que és molt difícil aconseguir-ne imatges.