ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA INVERTEBRADA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

L'estiu és el temps dels invertebrats. Sovint incompresos, la vida dels organismes d'aquest microcosmos és molt interessant i complexa. Els Pirineus compten amb invertebrats emblemàtics, però, alhora, també hi viuen espècies comunes arreu del territori català.

La Parnassius apollo és, potser, un símbol d'aquestes contrades. Aquesta papallona de muntanya, posseeix una bellesa impressionant. També és una papallona de les més grosses, per la qual cosa és fàcil de reconèixer. Està protegida.

L'escanyapolls (Lucanus cervus), també anomenat cérvol volador, és un escarabat curiós, força gros i també escàs. El mascle mostra una mena de banyes, les quals la femella no té, que utilitza per lluitar amb altres mascles.

Una altra papallona típica de zones muntanyoses és l'Aporia crataegi. També blanca, les seves ales translúcides semblen fetes de paper d'arròs.

De vegades, però, podem veure escenes de depredació audaç. En aquest cas, una Aporia crataegi ha estat víctima d'una aranya cranc (Thomisus Onustus). Aquesta aranya, que no construeix cap teranyina, té la capacitat d'adaptar el color del seu cos al de la flor que habita. Per això, quan un insecte s'acosta a la flor per menjar, aquest petit as del camuflatge l'atrapa desprevingut i el paralitza amb el seu verí.

Altres escenes de depredació les podem trobar a les treballades teranyines de l'aranya tigre (Argiope bruennichi). Tot i que la podem trobar a molts parcs i jardins d'arreu d'Europa, les zones baixes pirinenques no en són una excepció. Aquí la veieu fent-li una abraçada mortal a la seva víctima, abans d'embolcallar-la amb fil de seda.

Hi ha temps per a la cacera i temps per a l'amor. Aquests dos exemplars de Crysolina coerulans estan en plena còpula. Són uns escarabats que s'alimenten de fulles.

Un insecte curiós que també hi podem trobar, tant aquí com a altres contrades catalanes fins i tot de la terra baixa, mentre es tracti d'un ambient humit, és la mosca escorpí (Parnopa communis). Aquest insecte, inofensiu, deu el seu nom a l'apèndix del mascle que s'assembla al d'un escorpí.

Mosca escorpí mascle

Mosca escorpí femella

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA VERTEBRADA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

A l’estiu, els Pirineus s’omplen de vida. I aquesta vida ha de fer via de pressa, ja que aviat tornaran els mesos de fred, de canvis de pelatge o plomatge, d’hivernar, o d’emigrar cap a zones més càlides.

Als cims, allí on encara les pastures són verdes i tendres, les cabrades d’isards (Rupicapra pyrenaica) s’alimenten de valent.

També ben amunt, a les tarteres, sona sovint el xiulet agut i estrident de la marmota (Marmota marmota). Aquest rosegador va estar introduït als Pirineus francesos a finals de la dècada dels quaranta del segle XX per tal que l’àguila daurada no depredés tantes cries d’isard. D’allà va arribar fins als Pirineus catalans.

A les zones rocoses de l’alta muntanya també hi cria la perdiu nival o perdiu blanca (Lagopus muta). Aquesta és un as del camuflatge: mentre a l’hivern intenta passar desapercebuda entre el blanc de la neu, a l’estiu es vesteix dels colors pigallats d’una roca granítica. I és que, en el seu cas, el camuflatge és vital per a la supervivència.

L’Aufrany (Neophron percnopterus) , vingut de l’Àfrica a la primavera, també cria aprofitant les parets rocoses. Potser prefereix el Prepirineu, però. És el voltor més petit, i s’alimenta de les parts més toves de la carronya. També està a l’aguait de les placentes i dels excrements de les vaques (gràcies als quals obté el color groc de cara i bec que li atorguen estatus dins els seus iguals).

                            

D’entre els petits ocellets, destacarem el cercavores (Prunella collaris). Tant adults com joves són companys habituals dels excursionistes, saltironejant de roca en roca.

Un rèptil comú és l’escurçó pirinenc (Vipera aspis), que també utilitza les roques com a vivenda i amagatall. La fama que té és un xic immerescuda: malgrat verinosa, és una serp tímida, que tendeix a fugir i amagar-se i que controla de manera efectiva la població de rosegadors. Les mossegades només es produeixen si se senten amenaçats (tocar-los o trepitjar-los de manera accidental).

L’amfibi emblemàtic per excel·lència d’aquests verals és el tritó pirinenc (Euproctus asper), que durant l’estiu es reprodueix i abunda en els estanys de l’alta muntanya (tot i que de vegades el podem trobar en tolls d’aigua neta de menys alçada).



ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FLORA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

Quan a la resta del territori català la canícula ha fet de les seves i els camps i prats es presenten secs i amb la majoria de flors marcides, els Pirineus encara presenten tota la seva verdor i bellesa floral.
El neret (Rhododendron ferrugineum) s’estén pels sotaboscos de pi negre i prats alpins com si es tractés d’una catifa rosada, sobretot la primera quinzena de juliol.

Als estanys de muntanya i a altres zones humides, l’herba cotonera (Eriophorum angustifolium) creix de manera abundant, atorgant al paisatge un aspecte suau i agradable.

Per les mateixes dates, trobem també, els bells marcòlics.

El marcòlic vermell (Lilium martagon) habita més diversitat d’ambients i alçada.

El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum), com el seu nom científic indica, és més exclusiu de l’alta muntanya.

Una planta d’allò més curiosa és la dròsera o atrapamosques (Drosera rotundifolia). Aquesta diminuta planta carnívora ens sorprèn en llocs molt humits o xops de sòls àcids. La pobresa de sals minerals d’aquests sòls és la causa per la qual necessita atrapar petits invertebrats. Per fer-ho disposa d’uns pèls granulosos banyats de líquid enganxós a les seves fulles.

Les crasulàcies són les reines de les zones pedregoses. D’entre elles destacarem les semprevives (Semprevivum montanum), que apareixen arreu i són d’allò més resistents.

L’estiu és, també, temps d’orquídies. Les més espectaculars en aquesta època de l’any són les del gènere Epipactis.

L’Epipactis palustris té una bellesa singular. Viu en herbassars molt humits, però, d’altra banda, necessita força la llum del sol.

A l’Epipactis atrorubens li agraden més les vores dels camins, però necessita tenir el bosc a prop.

La més boscana de totes, i potser la més vistosa, és l’Epipactis helleborine.

Fora d’aquest grup, les altres orquídies estrella de l’estiu per aquests paratges muntanyencs són les Dactyrorhiza maculata, que les trobem vorejant estanys i corrents d’aigua, i la Nigritella nigra que punteja amb el seu roig intens els prats a certa alçada.

A les zones humides, a prop dels llacs de muntanya, hi comença a florir una bella i curiosa flor, la Swertia perennis, que, malgrat no s'hi assembla, és de la família de les gencianes.

Un altre flor típica d’aquestes dates és el vistós lliri del Pirineu (Iris latifolia), que recorda els típics lliris de jardí, però que, ben mirat, és força diferent.

TEMPS DE VIDA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

Entre la primavera i l’estiu la vida esclata. Veiem com els éssers vius s’esforcen per perpetuar l’espècie. Els progenitors malden per trobar aliment per la prole tothora. Els menuts enceten la seva experiència en la supervivència. D’altres éssers, com insectes, amfibis i rèptils, però, abandonen la posta a la seva sort.

Les còpules de papallona són habituals. Entre els licènids, que són les menudes papallones blavetes, sovint aquest fenomen permet apreciar-ne el dimorfisme sexual, és a dir, el fet que mascle i femella siguin palesament diferents.

    Còpula de Plebejus argus

En canvi, en altres espècies de lepidòpters els sexes són més semblants.

    Còpula de Melitaea cinxia

                            Còpula de Huebneriana sp.

                            Còpula de Lycastes exulans

    Còpula de Procris statices

En els espiadimonis la diferència entre sexes també és ben evident.

                            Còpula de Lestes sp.

    Còpula de Platycnemis latipes

En els amfibis, el que és curiós és que el mascle és visiblement més petit que la femella.

El gripau comú deixa que la femella el passegi tranquil·lament arreu mentre dura l’aparellament.

    Còpula gripau comú (Bufo bufo)

La granota roja omple els bassals i tolls de muntanya d’ous. Aquí veieu un mascle ben enfeinat, ja que té una altra femella que espera torn.

    Còpula granota roja (Rana temporaria)

Al poc temps, tot de petites granotetes voltaran pels prats de les zones humides.

Els ocells són molt més sol·lícits amb els seus menuts. Per aquestes dates els veiem traginant la becada, és a dir, l’aliment dels polls al bec.

    Cotxa fumada femella (Phoenicurus ochruros)

    Pardala (Passer domesticus)

   Pica-soques (Sitta europaea)

   Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

    Merla d’aigua (Cinclus cinclus)

Per tal que els pollets hagin estat confortables, també els han construït un niu ben acollidor. És el cas d’aquest mascle de picot negre (Dryocopus martius).

O d’aquestes orenetes cuablanques (Delichon urbica) recollint fang per a la llar de la seva descendència.

En poques setmanes, els menuts ja comencen a volar i els pares els peixen un temps més fora del niu, tot i que s’espavilen aviat. Encara es pot apreciar el plomissol i el vorabec que els identifica com a individus joves.

    Cotxa fumada eixida del niu (Phoenicurus ochruros) amb la mare que la peix.

   Còlit gris acabat de sortir del niu (Oenanthe oenanthe)

                            Xot jove (Otus scops)