L'ESCORXADOR

Cap a mitjans de maig, l'escorxador (Lanius collurio) arriba a les terres pirinenques. Hi restarà fins a finals d'agost. Durant aquest període de temps més aviat curt, haurà d'aparellar-se, reproduir-se i tirar endavant la descendència. 

Això no obtant, el seu viatge es va iniciar al març. Per arribar a casa nostra, el més petit dels Lanius de la Península Ibèrica (fa només 17 cm de llargada i entre 24 i 27 cm d'envergadura) va partir de llocs tan remots com ara Zimbaue o Moçambic (sol passar l'hivern al sud-est africà) i va traçar una peculiar ruta, formant un arc cap a l'est, que el va fer passar per la Península Aràbica, les valls de l'antiga Mesopotàmia, Grècia i el sud d'Itàlia. Una autèntica odissea per assolir el territori on va néixer i dur-hi a terme l'aventura de la perpetuació de l'espècie.

Un cop situat, cal anar de pressa. No és difícl veure'l enfilat damunt dels capcirons dels arços i les gavarreres, o de qualsevol plançó o tronc d'arbre que li puguin servir de talaia. Com haureu endevinat, prefereix els marges dels espais oberts i els prats on abunden els arbustos espinosos, tot i que si hi ha boscos a prop mai està de més.

El mascle, com sol passar amb moltes aus passeriformes, és el més vistós i acolorit.

La femella, en canvi, presenta uns colors més discrets. La seva tasca és passar el més desapercebuda possible.

El galanteig consisteix en oferir menjar a la femella com si aquesta fos un poll. Si l'estratègia funciona, construeixen un niu entremig dels arbustos espinosos. La femella hi pon uns cinc o sis ous que incuba durant uns 15 dies aproximadament.

Un cop nascuts els pollets, el mascle aporta menjar al niu mentre la femella té cura d'escalfar-los, almenys durant els primers moments. Després, un cop més plomats, ella també col·labora per alimentar-los.

 

 

La dieta dels menuts, com la dels seus progenitors, es basa sobretot en invertebrats. Tot i així, val a dir que, com tots els membres del gènere Lanius, els escorxadors són capaços de caçar vertebrats, com ara ocells, rosegadors o sargantanes. 

Quan una presa és massa grossa per menjar-se-la d'una tirada, la pot enastar tranquil·lament aprofitant les punxes que abunden en el seu hàbitat. Així, supleix les urpes i el bec potent de les rapinyaires amb l'enginy. De fet, el seu nom comú, així com el nom comú del seu parent el botxí, els han estat donats per aquesta suposada "crueltat" d'empalar altres bèsties.

Al cap de quinze dies, els polls ja estan a punt per fer les primeres volades i deixar el niu. Malgrat això, encara necessitaran l'ajuda dels seus pares per alimentar-se, mentre aprenen a capturar les preses per si sols.

 

El temps córrer i els polls creixen i s'espavilen cada vegada més. El seu plomatge cada vegada està més consolidat i va perdent el plumó infantil. Així doncs, fan estiraments amb les ales, practiquen la tècnica d'enastar preses amb una palleta i comencen a caçar pel seu compte.

Arriba un moment en què els pares ja no es veuen per enlloc. Ells ja són prou espavilats per valer-se de manera totalment independent. Fins i tot, ja han perfeccionat l'empalament. En aquest cas, un filferro espinós dels tancats pel bestiar ja ha fet el pes.

No és difícil, tampoc, que aprofitin les mateixes talaies que els adults per poder observar l'horitzó que se'ls bada al seu davant. 

Sols i sense ajuda, començaran el retorn cap a les terres d'hivernada, on arribaran a l'octubre. Aquesta vegada la ruta els dirigirà cap a Itàlia, per creuar el Mediterrani fins a Turquia i el Bósfor. Després creuaran Egipte i Sudan. Un llarg trajecte de prop de 10.000 Km. El fet d'emprar dues rutes diferents de migració és conegut amb el nom de migració en llaç, i l'escorxador és de les poques espècies que l'utilitza.

Els altres membres de la família que habiten a Catalunya són el botxí, el capsigrany i la trenca.

El botxí (Lanius meridionalis) és el més gros de la família. Pot assolir els 24 cm de longitud i compta amb una envergadura de 25-34 cm. Sol ser sedentari, tot i que arriben alguns individus hivernants. Malgrat ocupa tota la Península Ibèrica, no es troba al vessant nord Pirinenc.

El dimorfisme sexual és molt escàs.

El capsigrany (Lanius senator) és una mica més gros que el escorxador. Fa 18 cm de llargada i 26-28 cm d'envergadura. També és estival i a Catalunya es complementa amb aquest perquè ocupa els territoris on l'altre és absent: el podem trobar gairebé a tot arreu menys als Pirineus.

El mascle i la femella són bastant semblants, tot i que en la femella el vermell del cap és menys viu i presenta el rostre menys tacat de negre.

La trenca (Lanius minor) també és una espècie estival. Es diferencia del botxí pel fet de ser més petita (uns 20 cm de longitud) i perquè té la màscara negre molt més ampla i les franges alars blanques més grans. A les nostres terres hi ha molt poques parelles, pel Segrià i la zona de la Franja (per aquesta raó, no disposem d'imatges d'aquesta espècie). De fet, és la població més occidental d'Europa.

I fins aquí aquest article. Per tal de tancar-lo, us oferim un nou capítol dels nostres "Documentals d'estar per casa" que hem dedicat a aquesta espècie.