HÀBITATS: LA ROUREDA

Per a la traducció a diferents idiomes:

          

Un hàbitat característic de l'estatge montà és la roureda. Sol ocupar l'espai comprès entre els 600m i els 1500m d'altitud, per sota de fagedes, boscos de pi negre i avetoses.

Roureda de la Ribagorça a la tardor

Roureda de la zona del Collsacabra a l'hivern. El roure martinenc (Quercus pubescens) conserva la fulla morta fins que brota la nova a la primavera. 

A moltes zones, les rouredes van estar substituïdes per boscos de pi roig, que permetien aconseguir la fusta amb més celeritat. Actualment, però, les roureres han tornat a ocupar els espais que els corresponien, amb l'abandó progressiu de les pastures de la muntanya mitjana.

Salt de Sallent, prop de Rupit, on domina la roureda.

A Catalunya hi ha diferents varietats de roure. Mentre a les zones humides de la Vall d'Aran, Garrotxa, Ripollès i Alta Ribagorça pot dominar el roure de fulla gran, Quercus petraea,  i el roure pènol, Quercus robur, a les zones més seques el clar protagonista és el roure martinenc, Quercus pubescens .

No és difícil que les diferents espècies de roure s'hibridin entre elles. De fet, fins i tot s'hibriden roures i alzines.

Les glans són l'autèntic tresor dels roures, ja que suposen una font d'energia considerable per a molts i variats animals. No obstant això, la rourera també és rica pel seu sòl, sovint tapissat de fulles que fan les delícies dels organismes descomponedors.

Un dels bolets que hi podem trobar des de la primavera fins a la tardor (depèn de les característiques de la zona) és el rossinyol, Cantharellus cibarius.

Una altre delícia culinària que sorgeix a rouredes i alzinars de les terres baixes (no poden superar els 1000m d'altitud) a finals d'estiu o principis de tardor és l'ou de reig (Amanita caesarea). Com el seu nom científic indica, era un bolet d'allò més apreciat pels patricis romans. Hom diu que es troba el reig a prop de les vies romanes, perquè aquests tenien prou cura de deixar-ne espores per allí on passaven i així assegurar-ne la seva menja al llarg del vast imperi. El que sí és cert és que aquesta amanita, a diferència de les seves parentes, no és gens tòxica i que es reconeix pel seu barret ataronjat i les seves làmines i peu de color groc.

L'avifauna del paisatges de roureda és ben variada. Cal insistir, com en el cas dels bolets, que moltes de les bestioles que habiten a la roureda també les podem trobar a l'alzinar, ja que, com comentàvem, molts depenen de les glans.

El gaig (Garrulus glandarius), per exemple, n'és un representant ben clar. Tot i que aquest còrvid és pot trobar en molts hàbitats, allí on abunden les glans abunden els gajos.

De mallerengues també en trobem de diferents espècies: carboneres (Parus major), blaves (Cyanistes caeruleus o Parus caeruleus), cuallargues (Aegithalos caudatus)  o d'aigua (Poecile palustris). Com amb el gaig, poden viure en altres hàbitats, però aquí es troben com peix a l'aigua.

Mallerengues carboneres

Mallerenga blava

Mallerenga cuallarga

Mallerenga d'aigua

Altres ocellets ben característics que picotegen entre l'abundant sotabosc de les rouredes són els pit-rojos (Erithacus rubecula) , els pardals de bardissa (Prunella modularis)  i els cargolets (Troglodytes troglodytes).

Pit-roig

Pardal de bardissa

Cargolet

Curiosos i rabassuts, els durbecs (Coccothraustes coccothraustes) són ocells que hivernen a les roureres de Catalunya. Amb el seu potent bec són capaços de partir les llavors i els pinyols més durs, com ara un pinyol d'oliva.

Durbec mascle a l'hivern

Durbec femella a l'hivern

També hi habiten ocellets més enfiladissos. El raspinell comú (Certhia brachydactyla) es mou nerviosament pels troncs dels arbres, amb uns peuets i unes ungles especialment dissenyats per aquest afer.

El colltort (Jynx torquilla) arriba a la primavera per aprofitar vells nius d'altres picots i tirar endavant la descendència.

Colltort

Tots ells, però, han d'anar en compte: una rapinyaire no gaire més grossa que un colom (almenys si és mascle, ja que les femelles són gairebé el doble de voluminoses) està sempre a l'aguait per poder atrapar-los. Es tracta de l'esparver (Accipiter nisus).

Mascle jove d'esparver

D'entre els mamífers, potser l'espècie més típica dels boscos de roure i alzina, tot i que últimament és arreu del territori, és el porc senglar (Sus scrofa). En els últims anys l'expansió d'aquest intel·ligent, prolífic i oportunista animal està portant molts maldecaps als agricultors i ramaders.

Porc senglar adolescent, amb el pèl d'un color vermellós.

Femella de porc senglar

En la gravació següent, de tres femelles amb les seves cries, podeu veure que es tracta d'animals realment prolífics.

A part dels senglars, cada vegada hi ha més cabirols (Capreolus capreolus) pels boscos de Catalunya, especialment a les roureres. Aquest animal, antany a punt de desaparèixer del nostre territori, s'ha recuperat molt en els últims anys.

Femella i mascle de cabirol. Al mascle li comencen a créixer les banyes.

Mascle de cabirol en període de zel

Petits depredadors tampoc en falten. Les fagines (Martes foina) i les guineus (Vulpes vulpes) no perden l'oportunitat de caçar petits rosegadors ni d'aprofitar restes de carronya.

Fagina en inspecció nocturna

Guineu