ANÀTIDS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA (1ª part): ÀNECS

Per a la traducció a diferents idiomes:

          

A l’hora de parlar-vos dels anàtids de la Península Ibèrica hem pensat que seria més amè començar pels més característics: els ànecs (gènere Anas).

Val a dir que la majoria d’ells són animals nedadors de superfície, és a dir, no es capbussen totalment sota l’aigua per aconseguir aliment. 

També presenten dimorfisme sexual (llevat durant el període d’eclipsi, a finals d’estiu, en què el plomatge del mascle és semblant al de la femella) en gairebé totes les espècies: els mascles són de colors cridaners mentre que les femelles són de tons marrons que passen fàcilment desapercebuts.

Parlarem una mica de cadascun.

ÀNEC COLLVERD (Anas platyrhynchos)

És el més abundant de tots i el podem trobar pràcticament arreu. El nom li ve de l'esplèndid i lluent plomatge verd que trobem al cap dels mascles. En canvi, la femella és d'uns colors que es confonen fàcilment amb les herbes i canyes on aquesta espècie reposa o fa la posta. Normalment s'alimenta a l'aigua de llavors, plantes i petits animals aquàtics. No obstant això, també es pot alimentar terra endins.

Cria en aigües dolces, fins i tot en llocs ben propers a l'home, com ara els estanyols dels parcs i jardins urbans. És dels pocs ànecs que nidifica a gairebé tot Europa i que trobem aquí tot l'any.

Mascles d'ànec collverd

Femella d'ànec collverd

ÀNEC GRISET (Anas strepera)

És una mica més petit i esvelt que l'ànec collverd. I, com és habitual en els ànecs, el nom li prové del color del mascle.

Prefereix les zones d'aigües fresques i salobroses, amb vegetació densa als marges. I, malgrat viu en petits estanyols i prats inundats a prop d'aiguamolls, per criar necessita zones d'aigua obertes.

A la Península Ibèrica el trobem com a hivernant a les zones humides de la costa mediterrània, així com a espais del centre, per exemple a les Tablas de Daimiel. En moltes d'aquestes zones hi podem trobar, també, individus nidificants.

S'alimenta bàsicament de plantes.

Mascles d'ànec griset

Mascles i femelles de l'ànec griset

ÀNEC CULLEROT (Anas clypeata)

El bec gros i ample és el distintiu d'aquest ànec. Els colors del plomatge del mascle també són molt vius, amb el cap d'un verd brillant on destaquen els seus ulls grocs. 

És un hivernant força abundant arreu del territori peninsular, comú en llacunes litorals riques en aliment, prats humits, pasturatges inundats i llacs soms. 

S'alimenta de plàncton, crustacis, insectes i llavors que filtra amb el seu curiós bec provist de làmines i perfectament adaptat a les seves necessitats alimentàries. 

Mascles d'ànec cullerot

ÀNEC XIULADOR (Anas penelope)

En aquest curiós ànec, que hiberna en els principals aiguamolls de la Península Ibèrica, el nom li ve dels xiulets característics dels mascles. 

D’aquests, el que més crida l’atenció del seu aspecte és el front i el capell d’un groc brillant. S’alimenta de plantes i el podem veure pasturar tranquil·lament a terra ferma.

Les seves zones de cria es troben situades al nord d’Europa, com ara els Països Escandinaus, Escòcia, Islàndia o Rússia.

Ànecs xiuladors mascle i femella

Ànec xiulador mascle

ÀNEC CUALLARG (Anas acuta)

Amb l’ànec cuallarg tenim un altre exemple de nom provinent d’una de les característiques del mascle. Es tracta d’un ànec elegant i molt esvelt. 

Com la majoria dels individus del gènere Anas que tractem, és hivernant. Se’l pot trobar en estuaris, zones humides costaneres i prats inundats. No és estrany que comparteixi hàbitat amb l’ànec xiulador. També comparteix amb aquest zones de cria al nord d'Europa.

 Femella d'ànec cuallarg

Mascles d'ànec cuallarg

XARXET COMÚ (Anas crecca)

És l'ànec peninsular més petit i un dels més comuns. Com el collverd, el podem trobar hivernant en moltes zones humides de l'àrea peninsular.

El mascle presenta un cap ben llampant de color vermell i verd, cosa que el fa inconfusible.

El típic cric-cric metàl·lic del mascle també és d'allò més característic. 

És molt estès en llacs soms, pantans i estuaris.

Nidifica al centre i, sobretot, al nord d'Europa, com la resta dels ànecs.

 Xarxets mascles i femelles en vol

Xarxet mascle

Xarxet femella

XARRASCLET (Anas querquedula)

El xarrasclet és l'únic ànec dels peninsulars que no és hivernant. Més aviat es tracta d'un nidificant rar, ja que ho fa molt localment i sol preferir el centre d'Europa.

El més destacable del seu aspecte és la llarga cella blanca que llueix el mascle.

És un ànec discret i espantadís que prefereix els llacs soms rics en aliment, voltats de prats pantanosos i petits estanyols.

Cap a finals d'estiu se'n va cap a l'Àfrica tropicat on hiverna.

 Xarrasclet femella

Xarrasclet mascle

HÀBITATS: LA ROUREDA

Per a la traducció a diferents idiomes:

          

Un hàbitat característic de l'estatge montà és la roureda. Sol ocupar l'espai comprès entre els 600m i els 1500m d'altitud, per sota de fagedes, boscos de pi negre i avetoses.

Roureda de la Ribagorça a la tardor

Roureda de la zona del Collsacabra a l'hivern. El roure martinenc (Quercus pubescens) conserva la fulla morta fins que brota la nova a la primavera. 

A moltes zones, les rouredes van estar substituïdes per boscos de pi roig, que permetien aconseguir la fusta amb més celeritat. Actualment, però, les roureres han tornat a ocupar els espais que els corresponien, amb l'abandó progressiu de les pastures de la muntanya mitjana.

Salt de Sallent, prop de Rupit, on domina la roureda.

A Catalunya hi ha diferents varietats de roure. Mentre a les zones humides de la Vall d'Aran, Garrotxa, Ripollès i Alta Ribagorça pot dominar el roure de fulla gran, Quercus petraea,  i el roure pènol, Quercus robur, a les zones més seques el clar protagonista és el roure martinenc, Quercus pubescens .

No és difícil que les diferents espècies de roure s'hibridin entre elles. De fet, fins i tot s'hibriden roures i alzines.

Les glans són l'autèntic tresor dels roures, ja que suposen una font d'energia considerable per a molts i variats animals. No obstant això, la rourera també és rica pel seu sòl, sovint tapissat de fulles que fan les delícies dels organismes descomponedors.

Un dels bolets que hi podem trobar des de la primavera fins a la tardor (depèn de les característiques de la zona) és el rossinyol, Cantharellus cibarius.

Una altre delícia culinària que sorgeix a rouredes i alzinars de les terres baixes (no poden superar els 1000m d'altitud) a finals d'estiu o principis de tardor és l'ou de reig (Amanita caesarea). Com el seu nom científic indica, era un bolet d'allò més apreciat pels patricis romans. Hom diu que es troba el reig a prop de les vies romanes, perquè aquests tenien prou cura de deixar-ne espores per allí on passaven i així assegurar-ne la seva menja al llarg del vast imperi. El que sí és cert és que aquesta amanita, a diferència de les seves parentes, no és gens tòxica i que es reconeix pel seu barret ataronjat i les seves làmines i peu de color groc.

L'avifauna del paisatges de roureda és ben variada. Cal insistir, com en el cas dels bolets, que moltes de les bestioles que habiten a la roureda també les podem trobar a l'alzinar, ja que, com comentàvem, molts depenen de les glans.

El gaig (Garrulus glandarius), per exemple, n'és un representant ben clar. Tot i que aquest còrvid és pot trobar en molts hàbitats, allí on abunden les glans abunden els gajos.

De mallerengues també en trobem de diferents espècies: carboneres (Parus major), blaves (Cyanistes caeruleus o Parus caeruleus), cuallargues (Aegithalos caudatus)  o d'aigua (Poecile palustris). Com amb el gaig, poden viure en altres hàbitats, però aquí es troben com peix a l'aigua.

Mallerengues carboneres

Mallerenga blava

Mallerenga cuallarga

Mallerenga d'aigua

Altres ocellets ben característics que picotegen entre l'abundant sotabosc de les rouredes són els pit-rojos (Erithacus rubecula) , els pardals de bardissa (Prunella modularis)  i els cargolets (Troglodytes troglodytes).

Pit-roig

Pardal de bardissa

Cargolet

Curiosos i rabassuts, els durbecs (Coccothraustes coccothraustes) són ocells que hivernen a les roureres de Catalunya. Amb el seu potent bec són capaços de partir les llavors i els pinyols més durs, com ara un pinyol d'oliva.

Durbec mascle a l'hivern

Durbec femella a l'hivern

També hi habiten ocellets més enfiladissos. El raspinell comú (Certhia brachydactyla) es mou nerviosament pels troncs dels arbres, amb uns peuets i unes ungles especialment dissenyats per aquest afer.

El colltort (Jynx torquilla) arriba a la primavera per aprofitar vells nius d'altres picots i tirar endavant la descendència.

Colltort

Tots ells, però, han d'anar en compte: una rapinyaire no gaire més grossa que un colom (almenys si és mascle, ja que les femelles són gairebé el doble de voluminoses) està sempre a l'aguait per poder atrapar-los. Es tracta de l'esparver (Accipiter nisus).

Mascle jove d'esparver

D'entre els mamífers, potser l'espècie més típica dels boscos de roure i alzina, tot i que últimament és arreu del territori, és el porc senglar (Sus scrofa). En els últims anys l'expansió d'aquest intel·ligent, prolífic i oportunista animal està portant molts maldecaps als agricultors i ramaders.

Porc senglar adolescent, amb el pèl d'un color vermellós.

Femella de porc senglar

En la gravació següent, de tres femelles amb les seves cries, podeu veure que es tracta d'animals realment prolífics.

A part dels senglars, cada vegada hi ha més cabirols (Capreolus capreolus) pels boscos de Catalunya, especialment a les roureres. Aquest animal, antany a punt de desaparèixer del nostre territori, s'ha recuperat molt en els últims anys.

Femella i mascle de cabirol. Al mascle li comencen a créixer les banyes.

Mascle de cabirol en període de zel

Petits depredadors tampoc en falten. Les fagines (Martes foina) i les guineus (Vulpes vulpes) no perden l'oportunitat de caçar petits rosegadors ni d'aprofitar restes de carronya.

Fagina en inspecció nocturna

Guineu