Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 21 de juliol de 2022

ENTRE 74º I 81º AL NORD DEL MÓN

Quan dius que aniràs a les Svalbard la majoria de la gent posa cara de no saber on para això. I és que aquestes illes, dins del típic globus terraqüi que et regalen de menut i fas girar com si t'hi anés la vida, estan just a sota de l'arandela de plàstic que el subjecta per dalt.

Svalbard és un arxipèlag de gel i roca, tot i que, de gel, cada vegada n'hi ha menys a causa del canvi climàtic. És la zona habitada permanentment més septentrional del món. És un lloc on hi ha més óssos polars (cap a 3000) que habitants humans (poc més de 2500). És un espai on hi arribes amb avió des de Barcelona després de 8 hores i fent almenys una escala a Oslo (en el nostre cas, en vam fer un altre a Tömso). 

La capital es diu Lonyearbyen, potser perquè l'any àrtic es fa llarg. Sol de mitjanit a l'estiu. I ben alt, de manera que és difícil orientar-te. Nit total durant tres mesos a l'hivern, tot i que les aurores i la lluna plena intenten fer la competència a l'eterna foscor. 

Compta amb antics assentaments miners, sobretot de carbó, des de finals del segle XIX, majoritàriament russos i noruecs. Pertany a Noruega des del tractat de 1920, però té un govern autònom. No hi ha IVA ni Seguretat Social i està desmilitaritzat, malgrat tothom porta un rifle per espantar els óssos i sense aquest no et deixen sortir de la zona urbana. Durant un temps estava prohibit morir i néixer allà, perquè era impossible enterrar a la gent ja que no es descomponien. 

Diuen que ja hi van arribar els Vikings al segle XII i però no hi ha la certesa encara que se li ha posat el nom de "costes fredes" (això vol dir Svalbard) que ells van escollir. Ni tan sols Barentz al segle XVI, quan les va albirar  en el seu camí al mar del Nord i les batejà Spitsbergen (terres punxegudes), que ara només conserva l'illa principal, no va saber que havia descobert un nou arxipèlag. Amb ell va començar el malson dels mamífers marins de la zona, que van començar a ésser perseguits i caçats. Sortosament, ara és una zona curulla d'espais naturals i protegits en preservació de la flora i fauna nòrdica.

I aquesta és la fauna que nosaltres vam cercar i us mostrarem. Perquè és un paradís efímer al que retornaríem de nou amb els ulls tancats.

El primer que vam poder veure a l'illa són els rens nans ( Rangifer tarandus platyrhynchus), subespècie de ren autòctona de l'illa, malgrat va necessitar una repoblació a causa d'una cacera indiscriminada.


Però també va ser senzill trobar les perdius nivals (Lagopus mutus), que encara eren ben blanques amb el plomatge d'hivern.
Un dels altres mamífers emblemàtics de l'illa són les guineus àrtiques (Vulpes lagopus). Aquestes esaven en període de muda i vam poder apreciar diferents estadis del canvi de pelatge.
Les morses (Odobenus rosmarus), en viu i en directe, també van ser impressionants. Per grans que te les imagines, quan les tens al davant són increïbles.
Però, és clar, l'estrella és l'ós polar (Ursus maritimus). Es va fer esperar fins l'últim dia, però veure una mare i una cria durant gairebé una hora, va ser esplèndid. Tenir aquest emblemàtic anmal a menys de 40 passes és un somni fet realitat.
/>
Però a part d'aquestes espècies, vam poder fotografiar els eiders, tan el reial com el comú, i el sit blanc.
I els paisatges gelats, les glaceres, el mar... res ens va deixar indiferents.
Fins i tot vam poder alguna fotografia d'abstraccions amb les restes d'un antic vagó miner.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada