LA SERRA D'ANDUJAR I ELS SEUS HABITANTS

A diferència dels articles anteriors, aquest mostra una realitat certament allunyada dels Pirineus:  la Serra d’Andújar,  situada en terres andaluses. Aquests paratges es caracteritzen per l’alternança entre les deveses d’alzina i alzina surera, i els cultius d’olivera que s’estenen fins on arriba la vista.

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

El període en què es van captar les imatges resulta summament interessant, ja que són fetes en el temps de la brama del cérvol. Però, malgrat de cérvols us en mostrarem força, volem començar amb una de les espècies més emblemàtiques de la península: El linx ibèric (Lynx pardinus). Vam tenir la sort de veure’l i fotografiar-lo només arribar. Llavors ja no el vam tornar a veure cap més dia, però aquí us deixem amb les belles imatges d’un animal que malauradament es compta entre un dels felins més amenaçats del planeta.

Malgrat la brama del cérvol (Cervus elaphus), degut a unes condiciones climàtiques de sequera i calor intensa, va ser fluixa,  vam aconseguir captar les imatges que us mostrem a continuació:

 

A més de cérvols, les extenses finques cinegètiques del sud de la península compten amb la presència d’altres ungulats com són la daina (Dama dama) i el mufló (Ovis ammon):

Al capvespre, quan la llum del dia  es va fonent bressolada pels brams dels mascles de cérvol, es desperten les criatures de la nit. D’entre elles volem ressaltar la presència de la rata cellarda (Eliomys quercinus), un simpàtic rosegador d’orelles grans i cara emmascarada que es caracteritza per la seva habilitat per entrar en letàrgia durant l’hivern i també en el punt més àlgid de l’estiu.

I amb aquesta simpàtica imatge de la rata cellarda menjant magdalenes, us deixem fins al proper article.


 

L’ANUNCI DE LA TARDOR: EL TEMPS DE L’EMANCIPACIÓ DE LES NOVES GENERACIONS

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

L’estiu s’esgota i les pollades de les rapinyaires abandonen l’aixopluc dels nius. Amb el domini més o menys destre del vol, els seus progenitors han deixat d’alimentar-los. Ha arribat l’hora d’espavilar-se i d’aplicar allò que han après o bé que dominen per saviesa innata. És qüestió de no encantar-se: l’hivern i l’escassetat d’aliments s’atansen. Hi ha fins i tot qui haurà d’emprendre el llarg viatge de la migració.

Dins els grups de voltors comuns (Gyps fulvus), podem distingir clarament els polls de l’any: tenen el bec gris fosc, a diferència del to gris banya dels adults; els ulls també foscos i no daurats, i el collaret del coll el formen plomes allargassades i marrons, en lloc del borrissol blanc i elegant que llueixen els seus pares.

El milà reial jove (Milvus milvus) no té les plomes tan vistoses com les dels grans. El bec no està tan ben definit.

El milà negre (Milvus migrans) també es distingeix dels adults pels ulls molt més foscos i el plomatge d’un marró més apagat.

L’aligot vesper (Pernis apivorus) és una au migradora i a la majoria de les zones de Catalunya només el veiem de pas. De jove presenta el plomatge poc definit, amb moltes clapes, i els ull lleugerament més foscos que els dels adults.

El jove de l’àguila marcenca (Circaetus gallicus) no es diferencia gaire dels seus pares, tot i que és més fosc, amb taques i barres també més fosques al dessota.

El falcó pelegrí (Falco peregrinus) quan és jove presenta un plomatge més marronós, i el bec i l’entorn de l’ull, en lloc de ser grocs, són d’un to blavós.

Finalment, una bella rapinyaire nocturna migradora que passa l’estiu a les nostres terres: el xot (Otus scops). El mussol més menut de Catalunya, sovint deixa els nius abans d’hora i els seus progenitors l’han d’alimentar  a distància. Com podeu veure tot seguit, amb l’evolució del seu creixement, el seu plomatge passa per moltes etapes, fins adquirir, just abans d’encetar l’aventura africana, un aspecte molt semblant al dels adults.

Aquí teniu dos xots al niu. Com podeu veure, la diferència d'edat entre els dos polls és considerable (encara que en el cas d'ocells parlem de dies) Aquesta fotografia ha estat realitzada amb permisos i per tal de fer un seguiment de l'espècie. En altres condicions no es poden realitzar fotografies a nius. 

Jovenet que acaba d'emancipar-se.

Aquest ja ha crescut molt i s'assembla a un adult. Està a punt per començar la migració.

 

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA INVERTEBRADA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

L'estiu és el temps dels invertebrats. Sovint incompresos, la vida dels organismes d'aquest microcosmos és molt interessant i complexa. Els Pirineus compten amb invertebrats emblemàtics, però, alhora, també hi viuen espècies comunes arreu del territori català.

La Parnassius apollo és, potser, un símbol d'aquestes contrades. Aquesta papallona de muntanya, posseeix una bellesa impressionant. També és una papallona de les més grosses, per la qual cosa és fàcil de reconèixer. Està protegida.

L'escanyapolls (Lucanus cervus), també anomenat cérvol volador, és un escarabat curiós, força gros i també escàs. El mascle mostra una mena de banyes, les quals la femella no té, que utilitza per lluitar amb altres mascles.

Una altra papallona típica de zones muntanyoses és l'Aporia crataegi. També blanca, les seves ales translúcides semblen fetes de paper d'arròs.

De vegades, però, podem veure escenes de depredació audaç. En aquest cas, una Aporia crataegi ha estat víctima d'una aranya cranc (Thomisus Onustus). Aquesta aranya, que no construeix cap teranyina, té la capacitat d'adaptar el color del seu cos al de la flor que habita. Per això, quan un insecte s'acosta a la flor per menjar, aquest petit as del camuflatge l'atrapa desprevingut i el paralitza amb el seu verí.

Altres escenes de depredació les podem trobar a les treballades teranyines de l'aranya tigre (Argiope bruennichi). Tot i que la podem trobar a molts parcs i jardins d'arreu d'Europa, les zones baixes pirinenques no en són una excepció. Aquí la veieu fent-li una abraçada mortal a la seva víctima, abans d'embolcallar-la amb fil de seda.

Hi ha temps per a la cacera i temps per a l'amor. Aquests dos exemplars de Crysolina coerulans estan en plena còpula. Són uns escarabats que s'alimenten de fulles.

Un insecte curiós que també hi podem trobar, tant aquí com a altres contrades catalanes fins i tot de la terra baixa, mentre es tracti d'un ambient humit, és la mosca escorpí (Parnopa communis). Aquest insecte, inofensiu, deu el seu nom a l'apèndix del mascle que s'assembla al d'un escorpí.

Mosca escorpí mascle

Mosca escorpí femella

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA VERTEBRADA

Per a la traducció a diferents idiomes:

         

A l’estiu, els Pirineus s’omplen de vida. I aquesta vida ha de fer via de pressa, ja que aviat tornaran els mesos de fred, de canvis de pelatge o plomatge, d’hivernar, o d’emigrar cap a zones més càlides.

Als cims, allí on encara les pastures són verdes i tendres, les cabrades d’isards (Rupicapra pyrenaica) s’alimenten de valent.

També ben amunt, a les tarteres, sona sovint el xiulet agut i estrident de la marmota (Marmota marmota). Aquest rosegador va estar introduït als Pirineus francesos a finals de la dècada dels quaranta del segle XX per tal que l’àguila daurada no depredés tantes cries d’isard. D’allà va arribar fins als Pirineus catalans.

A les zones rocoses de l’alta muntanya també hi cria la perdiu nival o perdiu blanca (Lagopus muta). Aquesta és un as del camuflatge: mentre a l’hivern intenta passar desapercebuda entre el blanc de la neu, a l’estiu es vesteix dels colors pigallats d’una roca granítica. I és que, en el seu cas, el camuflatge és vital per a la supervivència.

L’Aufrany (Neophron percnopterus) , vingut de l’Àfrica a la primavera, també cria aprofitant les parets rocoses. Potser prefereix el Prepirineu, però. És el voltor més petit, i s’alimenta de les parts més toves de la carronya. També està a l’aguait de les placentes i dels excrements de les vaques (gràcies als quals obté el color groc de cara i bec que li atorguen estatus dins els seus iguals).

                            

D’entre els petits ocellets, destacarem el cercavores (Prunella collaris). Tant adults com joves són companys habituals dels excursionistes, saltironejant de roca en roca.

Un rèptil comú és l’escurçó pirinenc (Vipera aspis), que també utilitza les roques com a vivenda i amagatall. La fama que té és un xic immerescuda: malgrat verinosa, és una serp tímida, que tendeix a fugir i amagar-se i que controla de manera efectiva la població de rosegadors. Les mossegades només es produeixen si se senten amenaçats (tocar-los o trepitjar-los de manera accidental).

L’amfibi emblemàtic per excel·lència d’aquests verals és el tritó pirinenc (Euproctus asper), que durant l’estiu es reprodueix i abunda en els estanys de l’alta muntanya (tot i que de vegades el podem trobar en tolls d’aigua neta de menys alçada).