Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 5 d’agost de 2011

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA VERTEBRADA

Per a la traducció a diferents idiomes:
         

A l’estiu, els Pirineus s’omplen de vida. I aquesta vida ha de fer via de pressa, ja que aviat tornaran els mesos de fred, de canvis de pelatge o plomatge, d’hivernar, o d’emigrar cap a zones més càlides.
Als cims, allí on encara les pastures són verdes i tendres, les cabrades d’isards (Rupicapra pyrenaica) s’alimenten de valent.

També ben amunt, a les tarteres, sona sovint el xiulet agut i estrident de la marmota (Marmota marmota). Aquest rosegador va estar introduït als Pirineus francesos a finals de la dècada dels quaranta del segle XX per tal que l’àguila daurada no depredés tantes cries d’isard. D’allà va arribar fins als Pirineus catalans.

A les zones rocoses de l’alta muntanya també hi cria la perdiu nival o perdiu blanca (Lagopus muta). Aquesta és un as del camuflatge: mentre a l’hivern intenta passar desapercebuda entre el blanc de la neu, a l’estiu es vesteix dels colors pigallats d’una roca granítica. I és que, en el seu cas, el camuflatge és vital per a la supervivència.

L’Aufrany (Neophron percnopterus) , vingut de l’Àfrica a la primavera, també cria aprofitant les parets rocoses. Potser prefereix el Prepirineu, però. És el voltor més petit, i s’alimenta de les parts més toves de la carronya. També està a l’aguait de les placentes i dels excrements de les vaques (gràcies als quals obté el color groc de cara i bec que li atorguen estatus dins els seus iguals).



                            

D’entre els petits ocellets, destacarem el cercavores (Prunella collaris). Tant adults com joves són companys habituals dels excursionistes, saltironejant de roca en roca.

Un rèptil comú és l’escurçó pirinenc (Vipera aspis), que també utilitza les roques com a vivenda i amagatall. La fama que té és un xic immerescuda: malgrat verinosa, és una serp tímida, que tendeix a fugir i amagar-se i que controla de manera efectiva la població de rosegadors. Les mossegades només es produeixen si se senten amenaçats (tocar-los o trepitjar-los de manera accidental).

L’amfibi emblemàtic per excel·lència d’aquests verals és el tritó pirinenc (Euproctus asper), que durant l’estiu es reprodueix i abunda en els estanys de l’alta muntanya (tot i que de vegades el podem trobar en tolls d’aigua neta de menys alçada).



4 comentaris:

  1. Buenas chicos. Si hay algo complicado en la fotografia son los mamíferos y los reptiles, sobre todo por que hay que encontrarlos lo que no es nada fácil y después fotografiarlossssss. Ahora, lo de la perdíz nivalllll se sale. Muy buena entrada y con unos comentarios perfectamente trabajados. Un abrazo muy fuerte a los2

    ResponElimina
  2. QUE MARAVILLA DE REPORTAJE, AMIGOS.
    ¡Menudos bellezones y qué bien los habéis retratado!

    Todas son joyas preciadísimas de nuestra fauna ibérica que son muy difíciles de fotografiar y más aún con esa calidad soberbia de la que hacéis siempre gala, como ya ha apuntado Jesús.

    Visitar vuestro blog es más que un placer.

    Una molt forta abraçada, companys!

    ResponElimina
  3. Co..nudo! buenas fotos y calidad........muy buen blog!
    Saludos camperos!

    ResponElimina
  4. Hola parella !!!!!!!!!. Quin bloc més collonut que teniu, no ho coneixia pas i la veritat és que és una passada tant en qualitat fotogràfica com documental, bona feina, us felicito companys.
    Una abraçada ................

    ResponElimina