Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 12 de febrer de 2017

EL TRENCALÒS

Malgrat hem parlat del trencalòs en articles anteriors, la veritat és que en aquest bloc mai li havíem dedicat una entrada específica. 
Aquesta joia de la natura se situa al capdamunt de la cadena tròfica, ja que s'alimenta dels ossos dels cadàvers. Possiblement per aquesta raó, és una au escassa, ja que té una alimentació summament especialitzada. Com bé sabeu, d'aquest hàbit alimentari li ve el nom, sobretot pel fet que compta amb trencadors, que solen ser tarteres de roques esmolades, on deixa caure els ossos massa grans per engolir-los d'un sol cop.


En canvi, el seu nom científic és Gypaetus barbatus, degut al fet que, efectivament, és un voltor barbut amb cert aspecte d'àguila, ja que gyp és voltor i aetus àguila. 


Una altra curiositat del nostre protagonista és que el seu característic color taronja és pura façana. Sí, en realitat el seu plomatge corporal és blanc. Per aconseguir el to rovellós, cerca aigües ferriginoses i s'hi banya. Podria ser que aquest hàbit l'hagi adquirit per una qüestió d'estatus.


Sexar els individus també és tot un repte. La veritat és que el dimorfisme sexual és escàs. Segons alguns estudis, les femelles tenen el cap més allargat i una curvatura més pronunciada entre el bec i el front. En algun cas, es diu que les femelles es pinten més i són més taronges. Això no obstant, s'ha observat mascles més vistosos que la seva parella, depenent del temps que faci que hagin pres el seu bany de color.




Arribada la maduresa sexual, els trencalossos s'aparellen de per vida. Tanmateix, no és estrany que es formin trios de dos mascles i una femella, sobretot si hi ha sobrepoblació d'individus en un territori concret, el qual també ha de comptar amb facilitats per trobar aliment.
Cada parella de trencalòs disposa de diferents nius que va alternant.




La majoria de les postes de trencalòs són de dos ous, que neixen amb uns sis o set dies de diferència, Tanmateix, el segon ou és una posta de "per si de cas". Si el primer pollet neix i aconsegueix sobreviure, el segon pollet no ho farà, ja que possiblement no hi ha prou aliment per ambdós. El gran sol provocar la mort del petit, ja sigui per les freqüents agressions, ja sigui perquè s'ho menja tot i l'altre sucumbeix per inanició. Aquest fenomen s'anomena caïnisme i és comú en les grans rapinyaires.


Tot i això, és difícil que una posta de trencalòs arribi a bon terme i que el poll salti del niu. En una mateixa parella, no hi ha una reproducció exitosa cada any, sinó cada "X" anys, ja que depèn de molts factors.


El trencalòs, en vol, vesteix una silueta inconfusible. Val a dir que ens trobem davant d'un rei del cel.
   





En cas que el poll salti del niu i tiri endavant, per adquirir l'aspecte que hem pogut observar en les fotografies anteriors, necessita prop de set anys i diferents mudes. Els trencalossos nascuts de l'any són pràcticament negres o, si més no, d'un marró ben fosc.

En el decurs del segon any, presenten l'aspecte de les imatges que teniu a continuació.


    
 
En el tercer any, ja tenen les plomes del ventre més clares. 










 
En aquestes dues imatges podem comparar les diferències entre un jove de tres anys i un adult.

 

Tampoc és difícil trobar-se amb individus que interactuen amb les altres espècies de voltor.
 
El quart any ja ens trobem davant d'un subadult que comença a recordar-nos a l'adult, sobretot per la manera com se li han aclarit les plomes del cap.

    


I finalment, amb cinc o sis anys, quan gairebé ja han adquirit la maduresa, parlem d'adults imperfectes. En aquests només els manca acabar d'enfosquir les plomes de les ales i la cua fins un negre ben intens.


Per aconseguir aquestes imatges que us hem mostrat i les del vídeo que clourà l'article, hem necessitat els permisos pertinents de l'administració, els permisos dels propietaris del lloc on volíem emplaçar el canyet, moltes hores de treball i una dosi important de paciència.   

    


divendres, 20 de gener de 2017

EL LINX IBÈRIC I LA SERRA D'ANDÚJAR



Un matí de gener a la serra d'Andújar. Ens vam desplaçar fins allà per guadir d'un dels moments més impactants i difícils de viure: el zel del linx ibèric.




Per poder observar aquest bell animal, van ser necessàries moltes hores d'espera, d'observació atenta i d'escolta exhaustiva per sentir els miols que emiteixen durant aquest període.




Els seus rastres també ens van servir per descobrir la seva presència. Aquí una típica femta. 


I a la fi, malgrat estigués una mica lluny pel nostre gust, vam aconseguir observar-lo, fotografiar-lo i gravar-lo en dos llocs diferents.




El linx ibèric, està molt lligat a l'existència de conills que són la presa habitual. Per aquesta raó no és estrany observar aquestes conilleres que gràcies al programa Life s'han construit per afavorir la seva conservació.



Entre els seus companys d'hàbitat vam  trobar-hi les cogullades;



els cérvols que eren molt abundants;









els senglars, una mica més esquius;


i alguna que d'altra daina.



Com sempre, per concloure el nostre article us oferim un curt vídeo dels moments viscuts.

Andújar. El linx ibèric vimeo from Emili Casals i Carme Jurado on Vimeo.


Aquesta vegada, a més a més, us passem l'enllaç d'un vídeo del youtube de Frederico Morais, amb qui vam poder compartir molts moments, excepte el que ens mostra en el vídeo, ja que, l'endemà d'haver marxat nosaltres, va aconseguir filmar una còpula de l'espècie.
Li agraïm molt que ens hagi permès posar en el nostre article el seu enllaç, perquè així pogueu gaudir d'aquest moment únic i inolvidable.

Muito obrigado, Frederico e Sandra.

https://www.youtube.com/watch?v=17IedzK8D9Y

Aquest és el seu canal on podreu trobar d'altres interessants vìdeos:
​youtube.com/xofred