Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 20 de gener de 2017

EL LINX IBÈRIC I LA SERRA D'ANDÚJAR



Un matí de gener a la serra d'Andújar. Ens vam desplaçar fins allà per guadir d'un dels moments més impactants i difícils de viure: el zel del linx ibèric.




Per poder observar aquest bell animal, van ser necessàries moltes hores d'espera, d'observació atenta i d'escolta exhaustiva per sentir els miols que emiteixen durant aquest període.




Els seus rastres també ens van servir per descobrir la seva presència. Aquí una típica femta. 


I a la fi, malgrat estigués una mica lluny pel nostre gust, vam aconseguir observar-lo, fotografiar-lo i gravar-lo en dos llocs diferents.




El linx ibèric, està molt lligat a l'existència de conills que són la presa habitual. Per aquesta raó no és estrany observar aquestes conilleres que gràcies al programa Life s'han construit per afavorir la seva conservació.



Entre els seus companys d'hàbitat vam  trobar-hi les cogullades;



els cérvols que eren molt abundants;









els senglars, una mica més esquius;


i alguna que d'altra daina.



Com sempre, per concloure el nostre article us oferim un curt vídeo dels moments viscuts.

Andújar. El linx ibèric vimeo from Emili Casals i Carme Jurado on Vimeo.


Aquesta vegada, a més a més, us passem l'enllaç d'un vídeo del youtube de Frederico Morais, amb qui vam poder compartir molts moments, excepte el que ens mostra en el vídeo, ja que, l'endemà d'haver marxat nosaltres, va aconseguir filmar una còpula de l'espècie.
Li agraïm molt que ens hagi permès posar en el nostre article el seu enllaç, perquè així pogueu gaudir d'aquest moment únic i inolvidable.

Muito obrigado, Frederico e Sandra.

https://www.youtube.com/watch?v=17IedzK8D9Y

Aquest és el seu canal on podreu trobar d'altres interessants vìdeos:
​youtube.com/xofred




dimecres, 7 de desembre de 2016

EL MUSSOL COMÚ


Ens trobem al pla, a la Depressió Central de Catalunya, entremig de camps de cereals que ara mateix ofereixen un aspecte ben pobre, ja que només s'hi veu terra. En un marge hi ha una pila de rocs de color ocre. Som a finals de tardor, pels volts de les onze del matí. El sol comença a escalfar una miqueta. Vet aquí que un dels rocs sembla més fosc i, a més a més, es mou...


Aviat ens adonem que el que es belluga no és un roc, sinó el caparró d'un mussol comú. Acaba d'emergir del turonet de roques apilades (pel que sembla són la seva llar) i, malgrat està endormiscat, no para de gratar-se, mirar arreu, fer estiraments i pentinar-se les plomes. De seguida es posa al capciró d'una de les pedres més altes, com si es tractés de la seva talaia. Des d'allà podrà veure i controlar tot el que passa al seu entorn. I, endemés, aprofitar l'escalforeta que li ofereix l'astre rei. Qui ho hagués dit d'una au que es considera nocturna: als mussols els agrada prendre el sol!


El mussol comú (Athene noctua) és una rapinyaire nocturna força petita, ja que medeix poc més d'un pam d'alçada. Com es pot apreciar en les imatges, té el cap ample, amb la coroneta plana, i el cos compacte. Tot plegat contrasta amb les seves potes força llargues. Destaquen els seus enormes ulls grocs que li faciliten d'allò més la visió durant les hores de fosca.


El seu plomatge marró amb barrat blanquinós li suposa un bon camuflatge.


S'alimenta de petits rosegadors i d'insectes, que caça molt silenciosament, gràcies a la constitució de les seves plomes. S'empassa la presa tota sencera.



Tot allò que no pot digerir (exoesquelets, pèls, ossos...) ho torna a regurgitar en una bola que s'anomena egagròpila.














Altres espècies de rapinyaires nocturnes emparentades amb el mussol comú que podem trobar a Catalunya  són:

El xot (Otus scops)


El gamarús (Strix Aluco)



O el duc (Bubo bubo), que és el més gros de tots.


I per acabar, un vídeo d'una nova sèrie naturalista: retalls de natura:

El mussol comú from Emili Casals i Carme Jurado on Vimeo.

diumenge, 14 d’agost de 2016

CARTA DES DEL DELTA DE L'EBRE

Estimades i estimats,
Just abans del nostre viatge a Finlàndia vam fer una petita escapadeta al Delta de l'Ebre. Teníem molt bon record de fa dos anys quan, a principis de juny, vam gaudir de valent amb les aus que es reprodueixen en aquest indret. Però enguany ens vam adonar que l'avifauna de l'espai natural està patint de primera mà els efectes del control del cargol poma. En definitiva, vam notar que hi ha menys ocells.
Tanmateix, vam poder gaudir d'algunes escenes prou belles a prop de les platges.
Evidentment, no hi van faltar els ardeids. Un dels primers que vam veure va ser el martinet blanc, que ens va dedicar escenes de pesca que, en alguns moments, semblaven passos de dansa damunt de l'aigua.







També vam poder captar el majestuós bernat pescaire...



un agró roig...


un martinet de nit... 


i un martinet ros molt despentinat.


A part d'aquesta família, altres espècies amb les cames llargues se'ns van anar creuant pel camí. Potser el més abundant, ja que precisament la seva població s'ha incrementat sensiblement en el Delta de l'Ebre aquests últims anys perquè el cargol poma li serveix d'aliment, és el capó reial.




No van faltar, tampoc, les camesllargues...



els becs d'alena...






ni les gambes roges.




D'altres que també vam poder veure i atrapar amb el nostre objectiu van ser un cabussó...





orenetes joves que semblava que discutissin per saber quina d'ambdues menjaria primer...




i alguna polla blava.




Però les estrelles d'aquest viatge van estar els habitants de les dunes de la platja. Per primera vegada, després d'anys de voler-ho fer, vam gaudir fotografiant la preciosa perdiu de mar.






I el corriol camanegre també va posar tot orgullos per a nosaltres.




Encara que el més menut de la família va preferir córrer com un esperitat!


I fins aquí la nostra crònica naturalista del Delta de l'Ebre.